Tema: [Hilo multiidioma] Robert Bresson: revisando sus películas

Potser la diferència és la que hi ha entre Spielberg i Bresson, tot i que War Horse no em va desagradar. Però prefereixo l'aproximació del francès. Bresson et fa pensar en alguns moments que tots som una mica Balthazar.

Iniciado por mad dog earle

Potser la diferència és la que hi ha entre Spielberg i Bresson, tot i que War Horse no em va desagradar. Però prefereixo l'aproximació del francès. Bresson et fa pensar en alguns moments que tots som una mica Balthazar.

Totalment d’acord.

08. Mouchette (1967)



Amb Mouchette Bresson repeteix temes anteriorment tractats. D’una banda, adapta de nou una novel·la de Georges Bernanos, “Nouvelle Histoire de Mouchette” (1938), com ja va fer en el seu dia amb Journal d’un curé de campagne. Ho fa, amb guió propi, tot just un any després de Au hasard Balthazar, una rapidesa inusual dins de la seva filmografia.

D’altra banda, torna a concentrar-se en el via crucis d’un personatge. Després d’una santa i un burro (i, si es vol, abans un capellà, un pres, tot i que aquest amb final feliç, i un carterista), ara li toca el torn a una nena de 14 anys, de vida trista i miserable a la França rural (rodada a la Provença).

Mouchette (la sorprenent debutant Nadine Nortier en la seva única pel·lícula, major d’edat malgrat aparentar ser una nena) és una noia esquerpa,



mal vista per les companyes de col·legi i per la professora (que la humilia durant una classe de música), i que ha de suportar les burles obscenes d’uns nois.





El pare i el germà gran es dediquen al contraban d’alcohol; la mare, amb un bebè molt petit, està malalta, sempre al llit. A la casa s’ajunten tots en la mateixa habitació, bruta i descuidada. Desperta una certa commiseració entre el veïnat, però el seu comportament no l’ajuda. Només sembla trobar una mica d’escalfor en un caçador furtiu, Arsène (Jean-Claude Guilbert, l’Arnold d’Au hasard Balthazar, l’únic actor, o “model” com agradava dir a Bresson, que repeteix dins la seva filmografia), a pesar que la viola.

Afortunadament, Bresson fuig del sentimentalisme barat, no busca la llàgrima fàcil. Com ens passava amb Balthazar, encara que ens emocionen les desgràcies de Mouchette, la distància que interposa el director ens fa reflexionar sobre la seva condició, evita la mera simpatia. Precisament, la noia no és gaire simpàtica, més aviat tot el contrari.

Aquest distanciament ja queda perfectament reflectit en els primers minuts. Primer, abans fins i tot dels crèdits, veiem una dona en una església que diu, adreçant-se qui sap a qui (a nosaltres? A un interlocutor invisible? A Déu?): “Què serà d’ells sense mi? És com si tingués una pedra al pit”. Qui és aquesta dona? Després sabrem que és la mare malalta de Mouchette. A continuació apareixen els crèdits, amb el “Magnificat” de Monteverdi de fons sonor, peça musical solemne que Bresson recuperarà només al final del film (és l’única música extradiegètica).

El que segueix és, en un primer visionat, enigmàtic: un caçador furtiu, Arsène, para una trampa per a ocells, mentre un guarda forestal, Mathieu, l’observa i allibera una de les preses (seqüència magníficament muntada, recorda la precisió dels plans de la preparació de la fugida d’Un condamné... o l’aprenentatge del carterista de Pickpocket);



el guarda passa a prop de Mouchette que entra a l’escola; després, veiem tant a Arsène com a Mathieu en el mateix bar, al qual, durant la nit, un home i un noi jove lliuren unes caixes amb ampolles d’alcohol, mentre la policia sembla fer la vista grossa.

No serà fins després d’aquestes seqüències, inconnexes, que no començarem a entendre algunes coses. La dona de l’inici és la mare de Mouchette i està al llit;



l’home i el noi que fan contraban d’alcohol són el pare i el germà i ara els veiem a tots reunits a la miserable casa on viuen.

Anirem assistint al via crucis de Mouchette que només tindrà un moment de breu diversió en una pista d’autos de xoc (que Bresson filma amb una certa delectació), en la qual se sent atreta per un dels nois, aproximació avortada violentament pel pare.



Portem només mitja hora de pel·lícula (de fet, dura només uns 81 minuts: una vegada més beneït sigui Bresson pels seus metratges breus i ajustats) i ens trobem amb la llarga i cabdal seqüència de la tempesta nocturna, que ocupa tota la part central del film, al llarg de gairebé mitja hora. La pluja i el vent enxampen a Mouchette al bosc. Arsène, que s’ha estat barallant amb Mathieu, la recull i la porta a la seva cabana. Allà la nena és pot eixugar i beure per escalfar-se. Arsène pateix un atac epilèptic, que Mouchette tracta de calmar cantant-li la cançó que no li sortia a l’escola. Després la forçarà (part que Bresson ens estalvia a mitges).



Obro un petit parèntesi per parlar de la part fosca de les històries de Bresson, que ja apuntava ahir en un post sobre Au hasard Balthazar. Hi ha una presència sempre inquietant del sexe en les seves pel·lícules. Sense oblidar les passions conventuals de Les anges du péché o els tripijocs d’Hélène a Les dames..., pel·lícula a pel·lícula (amb l’única excepció d’Un condamné...), Bresson va introduint personatges o situacions d’una certa cruesa sexual, tot i que generalment elidides o només suggerides: el personatge de la retorçada Chantal de Journal...; el passar d’un amic a un altre de Jeanne a Pickpocket; la comprovació de la virginitat de Jeanne d’Arc i després l’intent de violació de la santa a Procès...; la relació violenta entre Gerard i Marie, amb humiliació final, i la nit amb el comerciant de la jove a Au hasard Balthazar; per acabar amb la violació, fins a cert punt sembla que assumida (tan miserable és la seva vida?), de Mouchette.

De l’experiència amb Arsène, Mouchette conclou, com li diu a la dona del guarda, que el caçador és el seu amant. Morta la mare, la noia rep l’ajuda “pietosa” d’algunes veïnes (la de la botiga de menjar; una vella que s’ocupa dels morts i que li dona roba), però Mouchette no hi troba consol, més aviat els mostra rebuig.

La mort s’ensenyoreix de la part final de la pel·lícula. A la mort de la mare i la conversa amb la vella (li diu Mouchette: “Em fas fàstic, vella fastigosa”, a la qual cosa li respondrà la dona: “tens el mal als ulls”), seguirà una cruel escena de caça de conills (en la qual Bresson no ens estalvia les convulsions dels animals) i, finalment, el suïcidi de Mouchette, que se’ns mostra en els seus tres intents.



Sona de nou Monteverdi i, com passava amb el final d’Au hasard Balthazar, ens envaeix una profunda tristor.

Perfecta en la seva aparent senzillesa, Mouchette s’emparenta amb els darrers films que hem vist de Bresson. Tot i que, personalment, segueixo preferint Un condamné... com a mostra magistral del seu cinematògraf, les pel·lícules posteriors gaudeixen d’una harmonia i coherència admirables. Buscant un petit defecte, com el del so en off de Procès de Jeanne d’Arc, aquí m’han molestat les falses llàgrimes de Mouchette (com també les del personatge de Marie a Au hasard Balthazar): es nota molt que es tracta de glicerina el que llisca abundantment per les galtes de la noia, un tret antinatural, teatral, que em sorprèn en Bresson, potser inevitable treballant amb actrius no professionals com Nortier o, en aquella època, Wiazemsky.

Amb la pròxima entrega, entro en terra ignota, ja que ni Une femme douce (primera pel·lícula en color de Bresson) ni la següent, Quatre nuits d’un rêveur, no les he vistes mai. Veurem si el director segueix la mateixa línia o si l’ús del color o els nous vents que bufaven després del Maig del 68 (cosa que dubto) introdueixen variacions en el seu estil.

Començo amb l'edició en BD de A Contracorriente, m'ha semblat que té una molt bona qualitat d'imatge, amb la ja famosa coletilla de marketing "Máster restaurado en 4K nuevo transfer digital en alta definició". Jo no entenc gaire d'això, però perquè fomentas ho del 4K per després fer un Blu-ray, per tenir un preu més competitiu potser? per ser un format, el 4K, amb poc mercat?. No sé, suposo que com que sí tinc 4K, soc de l'opinió, ostres fes un 4K si tens l'oportunitat. Però bueno anem al gra....

Trovo que la introducció és meravellosa, amb el muntatge "pickopetià" amb els primers plans dels ulls amb combinació amb les trampes pels animalons. Vec que en Bresson no fa pressoners en el tema dels animals, com bé diu en Mad, detallant l'agonia dels conills en tot moment en la seqüència posterior de caça, evitant el fora de pla o una petita el.lipsis humanitària .

Per mi el punt fort del film és l'excel.lent combinació, en tots els aspectes, de la Mouchette, ja sigui l'expressió facial, despres una tristesa permanent que fa mal, el llenguatge no verbal d'ella també ajuda, combinant amb un aspecte físic de deixadesa, potser ajuda el factor pobresa també, amb aquells extranys monyos aguantats per uns fils icònics, tota ella, la Mouchette ho será, per lo menys tinc aquesta sensació que ho remataré en la conclusió.



Quan el film oscil.la entre els personatges secudaris, deixant una mica de banda, a la Mouchette, per una mica d'interés, ja que ella és el film. Unes simples escenes aparentment de transició com es la dels cotxes de xoc, Mouchette transforma els impactes rebuts i donats, amb l'ajuda d'en Bresson, amb una escena sencilla pero emocionalment potent sense emprar cap paraula.

També hi han moltes escenes impactants, em quedo amb dos, la primera en l'escola amb la cançó, on la professora posa el cap de la Mouchette a dos centímetres del piano per trovar l'afinació correcta, i la desesperació d'aquesta quan no arriba al to adequat. L'altre, és clar, no podia fallar, el final, amb un suicidi digne d'admirar, per originalitat i per la manera d'exposar-ho, tres intents de croqueta per anar a parar al riu o al llac, d'aquí entenem que no sap nadar, i que els intents de croquetes és per agafar un bon mareig, clar si s'analitza la realitat de l'acció, se'ns fa molt difícil de creure aquest fet, la fi no justifica les maneras, però Bresson las fa belles, i l'espectador, en aquest cas servidor, accepte l'escena.

En resum, per mi és un film icònic, d'aquí 6-7 anys quan recordi MOUCHETTE, potser l'argument i molt detalls se m'hauran esfumat, i requerirà un nou visionat, però l'imatge de la Mouchette, es una cosa que et queda grabada per sempre. Això sí, el film, està, per mi, un o dos esglaons per darrera de les dos obres top d'en Bresson, que ja sabem de quines parlo oi?

Iniciado por Alex Fletcher

En resum, per mi és un film icònic, d'aquí 6-7 anys quan recordi MOUCHETTE, potser l'argument i molt detalls se m'hauran esfumat, i requerirà un nou visionat, però l'imatge de la Mouchette, es una cosa que et queda grabada per sempre. Això sí, el film, està, per mi, un o dos esglaons per darrera de les dos obres top d'en Bresson, que ja sabem de quines parlo oi?

Com deia en el meu comentari, probablement un cop finalitzada la revisió Un condamné... seguirà essent la meva pel·lícula de Bresson que prefereixo, però cada cop em resulta més difícil establir gradacions de preferència entre les altres, especialment totes les rodades després d'Un condamné... Aquest cop hi haurà molt exaequo en la llista final. I l'esquerpa Nadine Nortier té números de ser la meva "noia Bresson".

Ah, i un avançament que, segurament, Alex, t'agradarà llegir: en la propera, Une femme douce, Bresson s'estrena amb els nus femenins (de la Dominique Sanda). Una cosa discreta, però ja serà més que en tota la filmografia de l'amic Aki.

09. Una mujer dulce (Une femme douce, 1969)



Com passa a vegades, les condicions de visionat d’un film influeixen de manera determinant en la seva valoració. En aquest cas, he hagut de recórrer a una copia disponible en la pàgina rarefilmm.com (lloc d’internet que em va descobrir fa un temps la companya hannaben ), la qual, tot i ser visible, disposa només de subtítols en anglès (amb alguna llacuna) i no crec que li faci justícia ni a la banda sonora ni a la fotografia en color, perquè aquest és un dels majors atractius de la pel·lícula: és la primera vegada en què Bresson fa ús del color (en concret, Eastmancolor). El director francès ja no tornarà al blanc i negre en les quatre pel·lícules que encara dirigirà.

Deia la setmana passada que Une femme douce, com la propera, Quatre nuits d’un rêveur, són pel·lícules que no havia vist amb anterioritat, la qual cosa, coneguda la complexitat dels guions de Bresson, tot i que les seves pel·lícules aparenten senzillesa, dificulten una primera aproximació. En aquest cas, Bresson torna a recórrer a l’obra d’un escriptor de prestigi. Es tracta de l’adaptació d’un relat de Dostoievski, que no he tingut temps de llegir, relat que es coneix amb diferents títols en castellà (“Un alma dulce”, “La submisa”) i en català (“Una criatura gentil”), que corresponen al títol rus “Кроткая”.

L’estructura narrativa és peculiar: s’inicia amb uns plans curts que ens “mostren” el suïcidi d’una noia jove, de la que no coneixerem el nom en cap moment (se la sol identificar com “Elle”). He posat cometes a “mostren” perquè no veiem la caiguda del cos de la jove, només com es tomba una tauleta en un balcó i com es despenja voleiant un xal. El dubte queda aclarit quan un pla ens ensenya el cos de la noia al terra i el rastre de sang.



A partir d’aquest moment la pel·lícula va compaginant les paraules del marit (també sense nom, només “lui”) que rememora la seva relació amb ella en presència del cos de la morta estirat al llit i d’una vella serventa, Anna. Es pot parlar de flashbacks? No ho tinc clar, perquè les imatges del present amb les del passat i la veu d’ell es van superposant, cavalcant-se de manera constant al llarg del film, teixint les seqüències amb notable coherència estilística.

Ella era una estudiant que ell va conèixer com a clienta del seu negoci de compra-venda d’objectes: li porta una càmera de fotos, un broquet d’ambre, una creu d’or amb un crist de marfil...



Amb aquestes vendes (o empenyoraments, això no queda clar) intenta mantenir la seva pobre existència. Ell, atret per la noia i amb un ànim protector, li proposa matrimoni.

Deia l’altre dia que no sabia si Bresson introduiria alguna modificació en el seu sobri i pudorós estil (que no innocent) influït pels nous temps. Potser sigui pels aires de llibertat sexual que bufaven a l’època o perquè Bresson ho considerava necessari per a la història, però aquest cop tenim dos plans en què la bella Dominique Sanda (que encara era aquí un “model” bressonià, però que de seguida passaria a ser una famosa actriu) ens mostra el seu cos nu: en un, d’esquena, i en l’altre, els pits.

Una altra peculiaritat de la pel·lícula són els llocs per on ens porta la parella: el cinema (per veure un film de Michel Deville (Benjamin ou les mémoires d’un puceau, de 1968), el teatre (on assistim al final d’una representació de “Hamlet”), els museus, des del de Paleontologia fins al d’Art Modern o el Louvre,



passant pel zoològic del Jardin des Plantes parisenc, com si Bresson volgués catalogar totes les formes de coneixement o de gaudi estètic possibles, actitud il·lustrada dels personatges que contrasta amb el paper que juga la televisió (crec que present per primera vegada en el cinematògraf de Bresson), una capsa que emet soroll sense que interessi a cap espectador (hi veiem una cursa de cotxe, un documental sobre la II Guerra Mundial i una carrera de cavalls). Soroll televisiu que complementa una rica banda sonora amb sons provinents del carrer, fonamentalment el del trànsit.

L’element que desencadena el conflicte, el drama, és la sospita del marit que la seva dona manté trobades amb altres homes. La seva gelosia acabarà sent obsessiva, fins al punt que farà acte de presència una pistola, la qual donarà lloc a una de les escenes més tenses de la pel·lícula. La relació matrimonial entra en crisi sembla que definitiva (dormen separats; ella emmalalteix), però hi ha un intent de reconciliació final, intent fracassat com l’escena inicial del film ja ens ha explicat.



Pel que he pogut veure en una ràpida ullada del relat de Dostoievski, Bresson és fidel com a mínim a l’estructura del relat, que evita també des dels primers paràgrafs qualsevol dubte sobre la resolució del drama. Transcric un breu fragment d’una traducció al castellà que es pot trobar a la xarxa:

“Imagínense a un marido que tiene ante sí sobre la mesa a su esposa, que se suicidó arrojándose por la ventana hace unas horas. Por lo alterado que está aún no ha podido ordenar sus ideas. Va y viene por las habitaciones intentando tomar conciencia de lo sucedido y «ordenar sus ideas». Además es un hipocondríaco crónico, de los que hablan solos, que se explican lo sucedido y se lo aclaran a sí mismos. Sin reparar en la aparente consecuencia del discurso, a veces se contradice, tanto en la lógica como en los sentimientos. Tan pronto se disculpa a sí mismo como la culpa a ella y se lía con explicaciones vanas: en ello influye la rudeza del pensamiento y la del corazón, y también un hondo sentimiento. Lentamente se aclara a sí mismo la situación y consigue «ordenar las ideas». Poco a poco una serie de recuerdos consigue irremediablemente conducirle hasta la verdad; ésta eleva irrefutablemente su intelecto y su corazón. Finalmente cambia hasta el tono del relato si se lo compara con su desordenado comienzo. La verdad se le revela al pobre infeliz de un modo bastante claro y determinado, al menos para sí mismo.”

Els darrers minuts ens ofereixen dos moments particularment pertorbadors: l’enigmàtic somriure d’ella quan es contempla en el mirall abans del suïcidi; i el darrer pla, el d’un operari que cargola la tapa del taüt. Final fúnebre que, aquest cop, no és acompanyat per cap música solemne. La pel·lícula no té música extradiegètica, només sona la música dels discos que ella posa en un tocadiscos.

Pel·lícula complexa no solament en la intencionalitat de l’argument, sinó també en el muntatge i l’enquadrament dels plans. Novament, com en altres cops (recordem, per exemple, l’inici de Mouchette, o els preparatius de la fugida d’Un condamné... o l’aprenentatge com a carterista de Pickpocket), Bresson fragmenta sovint la imatge, en plans molt tancats.







En comentar-la, m’adono que l’hauré de tornar a veure, perquè hi ha multitud d’elements que necessiten d’un segon visionat per valorar-los de forma adequada. Veurem si la propera entrega, la per a mi també desconeguda Quatre nuits d’un rêveur suposarà un visionat tan estimulant.

Amic Mad, jo tinc una copia pescada per la red del film, sembla que una mica retallada pels costats, però amb subtítuls amb castellà, amb una qualitat d'imatge acceptable, si vols ja saps, te l'envio per carta.

Estic totalment d'acord, el film requereix, unbedingt, un segon visionat. Quedo fascinat amb l'estructuració del film i la manera visual que empra el director, com diu en Mad, en plans molt tancats, deixant fora de pla en molt moments les cares dels protagonistes. Després, passat l'element sorpresa en quan a lo formal, en el seu desenllaç, sobretot la part central, em falta algo més que el simple trànsit per la gelosia, un element típic en aquest films, tot i que portat de manera molt diferent a lo que es habitual o a lo que estem acostumats. La part final és sensacional, també destaco els dos moments que comenta el Mad, coquetejant una mica, només una mica, amb el terror, per lo menys en mi, m'ha donat aquesta sensació.

Fantàstica la Dominique Sanda, es d'aquelles actrius que et deixen embobat per la seva normalitat i bellesa natural, tan típica del cinema francés. Com actriu, tot i ser la seva òpera prima, em sembla que està a un alt nivell, espero, per la intro, una personatge fràgil, tranquil, sense moltes merdes més afegides (tragèdies passades, familia destroçada, etc...) sencillament, una noia normal, en una vida normal, però que es fuetejada per l'amor, portant-la a donar el pas fatal, en un dels moments cinematogràfics més destacats d'en Bresson, tan la intro com la outro. Per cert l'actriu l'he vista a CONFIDENCIAS d'en Visconti, pero no la recordo a ella.



En quant a la sexualitat, que ja estava avistat, naturalment em sorpren, no va tan asaco com l'Antonioni, que en un moment concret es torna el can Pixa sexual, però en Bresson comença amb nudies agraits, molt estètics, sobretot el dorsal, quan aquesta se li cau la manta davant del televisor, semblant un accident més que un coqueteig. Amb el nudie frontal al llit, només els pits, sembla que passi de nivell, com si d'un videojoc es tractes. Jo no em queixaré d'això, tot i que estic a l'espectativa pel següent film i la possible continuitat sexual.

En resum, un film, no apta per tothom, pero sincerament, prefereixo aquestes propostes a las que estic veient amb molta freqüència en el cicle germà i per ara decepcionant d'en Lluis.