Tema: [Hilo multiidioma] Robert Bresson: revisando sus películas

Crec que són bones observacions.

Iniciado por mad dog earle

Sí, a mi m'ha sorprès perquè sembla que sigui una d'aquelles obres de teatre televisat d'abans, en què es volia aparentar que hi havia molta gent i en realitat no hi havia ningú, era un so prèviament gravat (a més, en aquest cas de mala qualitat). Fa poc vaig estar revisant la sèrie britànica I, Claudius (magistral) i s'hi utilitzava un recurs de so similar, però en aquesta sèrie no es dissimulava un cert caràcter teatral, ni en els decorats ni en les interpretacions, cosa que se suposa que és completament oposat als rígids principis del cinematògraf de Bresson. No sé què en diria ell, si ho justificaria d'alguna manera.

Iniciado por Alex Fletcher

Per cert, em sorprenc amb l'immaculat aspecte físic angelical de la Joana, sempre tan neta, inclús estan no sé quants dies a la presó, essent molt neta i polida. També en l'escena dels peus, molt immaculats també.

Si es para atenció, es pot observar com sempre (o gairebé sempre, perquè no he vist tota la seva filmografia) es permet concessions que trenquen els seus suposats principis cinematogràfics a favor de fer la història comprensible o coherent en termes de versemblança. Per això vaig dir que és impossible compondre una pel·lícula completament des de dins cap a fora, sempre s'haurà de prendre decisions pròpies de la gramàtica cinematogràfica més tradicional per construir imatges o conceptes que no existeixen. I és per això que, per valorar-ho, crec que cal donar-li, com a espectador, un cert marge per crear. On radica la seva coherència no és tant en les eines en si sinó en com les utilitza i quan, tractant sempre de fugir de sentimentalismes i dramatitzacions que busquin afectar (superficialment sota el seu punt de vista) les emocions de l'espectador. En aquest cas no és tant que busqui retratar la història de forma completament subjectiva amb ull periodistic, sinó recrear des de la distància el que podia haver passat en realitat i que l'espectador reconstrueixi el que no hi es a la pel·lícula però que es podria donar per suposat, com la reacció de la gent quan la cremen a la foguera o la brutícia de Juana d'Arc després de dies a la presó sota tortura.

No obstant això, el que a mi em crida l'atenció és que, a l'hora de triar una actriu per encarnar el personatge, decidís optar per una noia tan maca i bella per, segons ell, cenyir-se a la seva creença que Joana havia de ser una jove elegant i moderna. Aixo vol dir que ser elegant i modern està intrínsecament relacionat amb el físic o tan sols ha estat producte de la casualitat? És un prejudici del propi Bresson o potser buscava que l'espectador es sentís més pròxim al personatge traint així els seus propis principis cinematogràfics tractant de suggestionar l'espectador?

El que passa és que això que dius no em val per a l'ús de la veu en off de la plebs: sona a enllaunat i no veig que això tinguicap justificació estètica ni tingui sentit com a concessió.
Una altra cosa és la bellesa de l'actriu. Aquí tinc la impressió que el respecte idealitzat a la figura de la santa pesa més que qualsevol altra consideració. La noia elegida era una universitària elegant i estilitzada, no una pagesa. No em molesta l'elecció, però prefereixo la versió de Dreyer encarnada per la Falconetti, que sí era una actriu professional, tot i que de teatre.

Iniciado por mad dog earle

El que passa és que això que dius no em val per a l'ús de la veu en off de la plebs: sona a enllaunat i no veig que això tinguicap justificació estètica ni tingui sentit com a concessió.
Una altra cosa és la bellesa de l'actriu. Aquí tinc la impressió que el respecte idealitzat a la figura de la santa pesa més que qualsevol altra consideració. La noia elegida era una universitària elegant i estilitzada, no una pagesa. No em molesta l'elecció, però prefereixo la versió de Dreyer encarnada per la Falconetti, que sí era una actriu professional, tot i que de teatre.

No ho tinc molt present. Cuan pugui tornaré a posar aquest fragment.

No, si jo no dic que em molesti l’elecció, el que dic es si, per molt idealitzada que es tingues Joana D’arc, jugar amb la presencia física en aquest sentit no es trair precisament els seus principis. Per què idealitzar-la cinematogràficament?

Sí, hi estic d'acord. Però probablement aquí si hi ha una preferència estètica que va més enllà de la figura de Jeanne d'Arc. Els protagonistes de Journal..., Un condamné... i Pickpocket, o la Marie de la propera Au hasard Balthazar responen a un "fenotipus" molt similar. Jo crec que pesa el gust personal de Bresson.

Amplio el meu comentari anterior (contestava amb el mòbil i això dificulta penjar imatges). Aquesta és la seqüència de protagonistes:

Journal d'un curé de campagne



Un condamné à mort s'est echappé



Pickpocket (inclosa la Marika Green que tant va pertorbar l'amic Alex)



Procès de Jeanne d'Arc



I la propera, Au hasard Balthazar.



No em negareu que hi ha un cert "air de famille".

Iniciado por mad dog earle

Sí, hi estic d'acord. Però probablement aquí si hi ha una preferència estètica que va més enllà de la figura de Jeanne d'Arc. Els protagonistes de Journal..., Un condamné... i Pickpocket, o la Marie de la propera Au hasard Balthazar responen a un "fenotipus" molt similar. Jo crec que pesa el gust personal de Bresson.

I tant! Per suposat. Per això ho deia.

Per cert, entenc que has preferit obviar a Baltasar en les fotos...

Iniciado por DrxStrangelove

Per cert, entenc que has preferit obviar a Baltasar en les fotos...

Doncs, sobretot el petitet, em sembla el més bonic dels protagonistes.

Per cert, acabo de veure el fragment que comentàvem. Imagino que és el so que apareix quan veiem els peus de Joana caminat fins a la foguera, no? Doncs he de dir que en la versió que jo disposo se sent bé, res de so enllaunat. Així que això ha de ser cosa de l'edició que heu vist, perquè en el meu cas està força ben sincronitzat i el so d'ambient està ben aconseguit, donant bona sensació diegètica.

Iniciado por DrxStrangelove

Per cert, acabo de veure el fragment que comentàvem. Imagino que és el so que apareix quan veiem els peus de Joana caminat fins a la foguera, no? Doncs he de dir que en la versió que jo disposo se sent bé, res de so enllaunat. Així que això ha de ser cosa de l'edició que heu vist, perquè en el meu cas està força ben sincronitzat i el so d'ambient està ben aconseguit, donant bona sensació diegètica.

Sobretot una mica abans crec, quan es veu el bisbe i altres nobles en una mena de llotja i s'escolten els crits de la multitud. A mi no m'agrada gens com sona. Potser sí que és un problema de l'edició, no ho sé. La que jo tinc és la d'Avalon-FNAC.

07. Al azar, Baltasar (Au hasard Balthazar, 1966)



El grau d’exigència del cinema (o millor dit, del cinematògraf) de Bresson sembla que va augmentant pel·lícula rere pel·lícula. Au hasard Balthazar és un film d’una enorme complexitat, argumental i visual, malgrat tingui l’aparença de ser una faula (o potser, precisament, pel fet de tenir quelcom de faula). No és un film fàcil de veure i menys encara d’interpretar. Confesso que després d’uns tres visionats al llarg del temps, encara se m’escapen quines eren les intencions de Bresson. Això sí, queda clar que el pòsit que et deixa és d’una gran tristesa, una mica depriment, d’una certa desesperança en l’ésser humà.

Aquesta vegada el protagonista no és humà ni massa humà, sinó que no és humà en absolut (o potser sí?). Qui sap si per això mateix actua com un mirall, on els humans es reflecteixen. La mirada de Balthazar, o sigui d’un burro, serà testimoni de l’esdevenir d’un grup de persones en el medi rural francès.

L’inici del film incorpora un detall irònic, qui sap si una rara mostra del sentit de l’humor bressonià: mentre transcorren els títols de crèdit, amb la música d’una sonata de piano de Schubert de fons (la número 20 en la major), música que tornarà a sonar en diversos moments de la pel·lícula, el bram d’un ase interromp la sonata per uns instant. Després, el piano continua sonant per acabar encadenant el seu so amb el de les esquelles d’un ramat de bens, mentre la imatge s’obre i ens mostra un burro petit mamant.

Aquest petit ase serà el protagonista. Aviat veurem que serà el company de jocs d’uns nens, en especial de Marie, la filla d’un mestre que gestiona també uns terrenys agrícoles, i de Jacques, el fill del propietari de les terres. Els nens, tot jugant, bategen l’ase amb el nom de Balthazar (per què? Per què sembla de color negre?), i li donen “la sal de la saviesa”, és a dir, en certa manera l’humanitzen.



Però el destí de Balthazar no serà tan feliç com podria donar a entendre aquest inici idíl·lic (tot i que enfosquit per la presència d’una nena invàlida, la germana de Jacques). Bresson trenca bruscament el moment de la infantesa (dels nens i de l’animal) encadenant la imatge del comiat dels infants amb la d’un Balthazar ja crescut que és brutalment colpejat i utilitzat com a bèstia de càrrega. En aquest canvi de registre Bresson se serveix d'una dels nombroses el·lipsis que estructuren la narració (que espero que, a Alex, no li molestin gaire ).

Entre els salts temporals de durada indeterminada, la manca d’una delimitació geogràfica clara i la indefinició dels personatges i de les relacions que hi ha entre ells, fet que s’agreuja pels hieratisme de molts dels actors, no professionals com era habitual en el cinema de Bresson (entre ells hi havia des del pianista que interpreta a Schubert en la banda sonora, que fa de capellà, a l’escriptor i pensador Pierre Klossowski, que fa del vell comerciant), el que ve a continuació en molts moments resulta difícil de seguir (almenys confesso que aquest ha estat el meu cas).

Balthazar serà el nexe d’unió entre els personatges en el seu anar i venir d’unes mans a unes altres. “Les années passent”, ens diu un rètol sobreimprès, i Balthazar acaba tornant a la casa de Marie, ara ja una jove d’aspecte innocent (interpretada per la debutant Anne Wiazemsky, neta de l’escriptor François Mauriac, que acabaria fent cinema amb Godard i convertint-se en la seva esposa). La família de Marie el recull, la qual cosa no li evita seguir sent maltractat per un grup de nois ni utilitzat com a animal de càrrega.

També torna a escena Jacques, el fill del propietari de les terres que explota el pare de Marie, per intentar resoldre un conflicte que ha sorgit entre ambdós pares. Però queda clar que aquella dolça relació entre Jacques i Marie de la infantesa ja no es pot mantenir. De fet, Marie té una relació singular amb un petit delinqüent de la zona, un jove contrabandista, Gerard (un François Lafarge que manté la mateixa expressió d’aspecte canalla al llarg de tota la pel·lícula).



Precisament, les aproximacions de Gerard cap a Marie, en especial una dins d’un cotxe (resolta amb una el·lipsi que ens amaga el que passa a l’interior), són dels moments més inquietants.



Balthazar segueix el seu particular calvari quedant en mans d’un borratxo, Arnold (un Jean-Claude Guilbert que repetirà a Mouchette, de permanent aspecte de babau), de qui fugirà per trobar aixopluc en un circ on demostrarà dots d’artista. Precisament el segment del circ, bastant breu, inclou una de les seqüències més impressionants de la pel·lícula: aquella en què sembla que Balthazar manté una “conversa”, si més no amb la mirada, amb els animals engabiats (un tigre, un os, un ximpanzé... i sobretot un elefant que el mira/ens mira d’una forma que impressiona), en una successió de plans/contraplans perfectament mesurada. És inevitable preguntar-se: què s’estan “dient” els animals entre si, si és que es “diuen” alguna cosa?



Malgrat viure un petit moment de glòria a la pista del circ, la felicitat de Balthazar (si és que realment era “feliç” allà) dura poc.



Torna a les mans d’Arnold, per acabar, després que aquest mori d’una caiguda, en poder d’un miserable comerciant, que l’explota sense cap mirament. Comerciant que passarà una nit amb Marie, en la qual Bresson torna a elidir amb elegància si la noia satisfà els desigs del vell.



M’estalvio més detalls de l’odissea de Balthazar per centrar-me en dos moments particularment destacables en la meva opinió. L'un, per la manera com filma (i sobretot, com munta la imatge i el so) Bresson. Jacques ha tornat de nou i manté una conversa amb Marie, que li explica totes les seves aventures (amb Gerard, amb el comerciant?), però Bresson ens oculta les seves paraules, intercalant un pla de Balthazar menjant mentre sona Schubert. Malgrat que Jacques li oferirà el matrimoni, Marie el rebutja.



L’altra seqüència és el final de film i de Balthazar. No crec que sigui cap espòiler descriure-la, perquè és evident que la passió del nostre burro ha d’acabar amb la mort. Aquesta li esdevindrà, ja vell i malalt (després d’un nou episodi de contraban amb Gerard, del que surt ferit), al camp, en mig d’un ramat de bens (la presència dels bens dona peu a interpretacions diverses de signe religiós, però en prescindeixo), com aquells bens que també l’envoltaven quan mamava a l’inici del film. Un final tristíssim, emotiu, sense que Bresson caigui en el sentimentalisme, però sí en el dolor.



Potser m’he allargat una mica en la sinopsi (i tot i així m’he deixat moltíssimes coses, una mostra de l’amplitud de situacions que desenvolupa el guió, escrit per Bresson mateix), però és un film que costa comentar. El que queda és una profunda sensació de pena. Encara que hi ha potser massa coses dins del film, Bresson aconsegueix moments sublims. Veurem si arriba al mateix nivell en la propera entrega, en la que se substitueix el burro per una noia de 14 anys, Mouchette. Però la passió segueix. És curiós que, si ve amb Jeanne d’Arc manté una certa distància, amb el cas de Balthazar i Mouchette Bresson posa tota la carn a la graella, i ho aconsegueix fer sense caure en sentimentalismes barats, la qual cosa, indubtablement, té molt de mèrit, ens agradin més o menys les seves pel·lícules.

Un comentari sobre la copia. He vist l’edició en BD d’A Contracorriente: és bona, però la trobo poc contrastada, en algunes seqüències una mica massa grisosa, de forma massa uniforme; a més, és una edició pelada d’extres (una llàstima). Per si pot interessar a algú, també està disponible en una còpia força correcta a Filmin, amb un al·licient especial: a més de l’habitual VOSE té subtítols en català .

Per cert, Au hasard Balthazar s’ha recordat últimament per l’estrena d’una pel·lícula del veterà director polonès Jerzy Skolimowski, Eo. Per què? Molt fàcil, perquè el protagonista d’aquest film és també un burro. Crec que s’imposa comentar-lo ni que sigui breument, cosa que intentaré fer durant els propers dies.

Eo (2022), de Jerzy Skolimowski



Sorprèn que un director de l’edat de Skolimowski, 84 anys quan es va presentar a Cannes l’any passat, hagi fet una pel·lícula tan especial com Eo. Skolimowski és un dels encara supervivents d’aquell Nou cinema polonès dels 60, sorgit de l’Escola de Cinema de Lodz, dins del qual també hi havia el seu amic Polanski, una mica més gran (Roman ja ha complert els 90). Skolimowski fou, precisament, l’autor dels diàlegs del primer llargmetratge de Polanski: Nóż w wodzie (El cuchillo en el agua), que vam comentar quan li vàrem dedicar un “revisando sus películas” al director franco-polonès. De Skolimowski només havia vist anteriorment dos films, ambdós rodats al Regne Unit: l’enigmàtic The Shout i Moonlighting (amb Jeremy Irons fent d’obrer polonès). El meu record més recent de Skolimowski era la seva participació com a actor a Eastern Promises, de Cronenberg, en el paper de l’oncle rus de Naomi Watts. Potser l’Alex, que em consta està atresorant en la seva immensa videoteca nombrosos films de l’Europa de l’Est, pugui dir alguna cosa més sobre aquest director.

És evident que Eo beu de la bressoniana Au hasard Balthazar (a imdb és pot llegir el següent: “Director Jerzy Skolimowski has said that the only time he ever cried while watching a movie was with Al azar de Baltasar (1966), which is about a mistreated donkey. The story heavily influenced EO (2022))”. En certs aspectes potser porta fins i tot més enllà la proposta del francès en convertir un ase, Eo (“interpretat” per sis burros diferents), en el protagonista absolut del film. Si en el cas de la pel·lícula de Bresson vaig comentar que Balthazar actuava en certa manera de mirall on es reflectien els personatges, Eo té, probablement, un abast superior, una dimensió més universal, és el fil conductor que transita pels horrors quotidians de la nostra societat: el maltractament i explotació animal, la violència de l’esport, la barbàrie dels fanàtics, el drama de la immigració i, finalment, la mercantilització de la carn animal com a aliment. La pel·lícula acaba amb un rètol que declara que s’ha filmat amb “amor als animals i a la natura”.



Com en el cas de Bresson, la mirada d’Eo ens desarma, ens provoca una profunda emoció. Comença la seva odissea com a estrella de circ, però la prohibició (ben coneguda a Barcelona) de fer espectacles amb animals el porta a iniciar un accidentat itinerari. Trajecte (cap a la mort, com era el cas de Balthazar, i com correspon a tot via crucis) que no adopta ni l’estil del documental ni la dramatització, sinó que Skolimowski fa un plantejament mixt en el qual introdueix, a més, una sèrie de fugues estilístiques (des de l’ús d’uns filtres vermells a l’aparició de la figura d’un estrany robot) que donen a la pel·lícula d’una sensació d’estranyesa. Llàstima que, en els darrers minuts, s’inclogui un breu segment més dramatitzat (en el que participa Isabelle Huppert) que, en la meva opinió, trenca la coherència i harmonia del film.

Però és una crítica que no invalida la bellesa i emoció de molts dels moments, especialment aquells en què, a la manera de Balthazar, Eo sembla “dialogar” amb la mirada amb altres animals: els cavalls d’una quadra; els animals d’un centre de recuperació; uns altres ases acollits en una granja especialitzada; els porcs transportats en un camió o, fins i tot, els peixos d’una peixera a l’aparador d’una botiga d’animals.

Hi ha un moment en què Eo s’escapa a través d’un bosc, en una travessia nocturna, en què intueixo una referència a The Night of the Hunter: mussols, guineus, llops, fins i tot una aranya, acompanyen el deambular d’Eo.

I, és clar, com en el film de Bresson, un final, depriment, tristíssim, una invitació a fer-se vegetarià. Inevitablement em ve a la ment aquest tema de The Smiths:



En definitiva, força recomanable, un complement ideal, tot i que molt diferent en la forma (i en el fons), d’Au hasard Balthazar.

Una indicació sobre la còpia visionada: l'he vista a Movistar, on està disponible en VO amb subtítols en català.

Ara sí que no hi participaré (Google Translate és el meu amic).

Estimado Abuelo, no sé si entiendo bien tu comentario, puede que se me escape la ironía o que sea una cuestión de "lost in translation". En todo caso, como en otras revisiones que hemos compartido, estás invitado a participar en este hilo hablando de Bresson, con o sin ayuda de Google Translate (que te confieso que también es "el meu amic"), aunque ya hayamos cruzado el ecuador. Y si no es aquí, seguro que volveremos a encontrarnos.

Hombre, es claramente un chiste. Llevo años interesado en la lengua catalana, pero me costaría un cierto esfuerzo poder interactuar con vuestros comentarios. Aparte de que ya dije que no estaba muy por la labor ahora mismo de participar en un hilo de "cine austero", y más cuando mi época fuerte de trabajo recién comienza. Siempre existe la posibilidad de comentar algo en un futuro reflotando los hilos...

De todos modos el hilo queda abierto, y como contenedor de información que es, si en algún momento quieres comentar algo sobre Bresson, adelante. Por mi parte, no tengo ningún problema en mantener un hilo, como reza la leyenda, "multiidioma". Como sabrás, en Catalunya es muy frecuente, imcluso en el ámbito familiar, mantener conversaciones en donde se dialoga en catalán y castellano con toda normalidad.

Home Mad, m'has tret la portada de l'edició de Criterion, una que tinc d'ells i me la treus!!!, perquè aquestes edicions piquen de valent la butxaca. Però la portada que poso m'agrada cada més, aquell moment de tristor d'un dels personatges, completament nua. En Bresson no arriva a nivells d'en Kaurismaki -o com es digui- a nivell sexual, o sigui un nas descobert amb una tita pendulant, es potser ho més sexual del cinema de l'Aki. En Bresson juga més fort en el film que toca, hi ha moments de càrrega sexual important, que abans no he vist o no ho recordo.

És un film difícil de digerir, requereix sense dubtes varis visionats, que amb l'excel.lent edición de Criterion en Bluray, no serà feina molt dura de fer. Sense profunditzar molt, tinc la sensació de que el protagonista del film, en Baltasar, representi el sac de boxa on tot el que passa per allà, té dret a fuetejar-lo, una espècie d'espectador passiu sense rèplica alguna, un autèntic encaixador de cops, o de la maldat humana, que tret del seu inici, rotllo casa de la pradera, molt bonic per cert, surt a la pal.lestra la "bondat humana", el maltractament perse, ja sigui per motius laborals d'explotació o per motius socials, o sia d'avorriment, els punkis de marca blanca, em recorden als pitjors films d'en Herschell Gordon Lewis, l'escena de l'oli a la carretera és un exemple de bandalisme barat. Sigui com sigui, en Baltasar rep i rep i torna a rebre, en Bresson com sempre agafa distancia y surt de sentimentalismes, però això no vol dir que no fagi mal, que en fa, per exemple, veient com auqests punkis de pacotilla, li cremen la cua per pur espectacle.

El rotllo Boyhood aquí em resulta interessant, sobretot desde el punt de vista de la protagonista humana, una actriu que m'estreno amb ella, ja que no havia vista cap film d'ella, tot i la seva popularitat com a dona d'en Goodard, que em recorda físicament a l'Adele Haenel (fantástica en "la chica desconocida" d'en Luc Dardenne)




El paper de la Marie respecte al Baltasar és per mi ho més interessant del film, ja que aquesta l'estima bojament -al Baltazar- pero no fa res de res per defensar-lo d'en Gerard, aquest maltracte al Baltasar de manera sádica, com l'escena brutal del cremament de la cua ja anomenada. També es curiós com l'Arnold el salva, pero després alcoholitzat el deixa fet caldo a cops. Sigui, com sigui, en Baltasar és l'objectiu fàcil de la crueltat humana.

Y estem d'acord amb la potenta escena final, que no fa més que reafirmar que és un film tristot, molt tristot, i que deixa a la humanitat allà a on es mereix, i allà a on està situada ara, dins d'una rabia continua, amb l'odi com a abanderat. En resum, un film de difícil visionat, que requereix més esforç en el futur per entendre'l millor, tot i això, s'ha de veure.

M'hauré de comprar l'edició de Criterion. Jo tinc la d'A Contracorriente, que és bona, però no molt bona.
Has esmentat dues coses que no vaig incloure en el meu comentari, i que són rellevants, però és que és una pel·lícula on passen moltíssimes coses. Em refereixo a la cruel i estúpida gamberrada de posar-li un paper encès a la cua i la imatge de Marie nua, tancada en una casa abandonada. Bresson, com comentaré quan parli de Mouchette, té un fons fosc que a vegades treu a la llum i resulta força inquietant, el que passa és que és un director elegant, que prefereix suggerir abans que mostrar explícitament, almenys pel que fa al sexe.

La veritat és que coincideixo bastant amb els vostres comentaris i no se m'acut gaire més per afegir. És veritat que l'hauria de revisar per poder parlar amb una mica més de propietat, però sempre m'ha semblat que Baltasar, depenent del moment de la història, pot ser tant el reflexe dels mateixos personatges que el tracten a puntades de peu com també la desil·lusió i el cansament que alguns éssers humans poden experimentar al llarg de la seva vida pel propi pes d'aquesta. La duresa de la vida que, quan és tan desgraciada com la que pateix Balthazar, acaba resultant un autèntic martiri suportar-la. Crec que aquest ruc camina per cadascuna de les fases d'aquesta vida i alhora serveix com a mirall que reflecteix les misèries dels personatges que les perpetren; la seva baixesa moral, probablement causada per patiments similars cap a la seva pròpia persona, és equivalent al dolor que provoquen al pobre ruc. Al final, l'atzar acaba configurant una cadena d'esdeveniments no escrita que resulta molt difícil d'eludir.

És curiós, però crec que pot ser molt il·lustratiu assenyalar les similituds que hi ha entre aquesta cinta i “War Horse”. Mentre un busca l'èpica a cada fotograma i intenta ressaltar les virtuts d'un cavall que s'evidencia absolutament excepcional, l'altre intenta posar els peus a terra assenyalant un ruc qualsevol que pot servir com a reflexe de la mateixa condició humana sense excepcions.

Potser la diferència és la que hi ha entre Spielberg i Bresson, tot i que War Horse no em va desagradar. Però prefereixo l'aproximació del francès. Bresson et fa pensar en alguns moments que tots som una mica Balthazar.

Iniciado por mad dog earle

Potser la diferència és la que hi ha entre Spielberg i Bresson, tot i que War Horse no em va desagradar. Però prefereixo l'aproximació del francès. Bresson et fa pensar en alguns moments que tots som una mica Balthazar.

Totalment d’acord.

08. Mouchette (1967)



Amb Mouchette Bresson repeteix temes anteriorment tractats. D’una banda, adapta de nou una novel·la de Georges Bernanos, “Nouvelle Histoire de Mouchette” (1938), com ja va fer en el seu dia amb Journal d’un curé de campagne. Ho fa, amb guió propi, tot just un any després de Au hasard Balthazar, una rapidesa inusual dins de la seva filmografia.

D’altra banda, torna a concentrar-se en el via crucis d’un personatge. Després d’una santa i un burro (i, si es vol, abans un capellà, un pres, tot i que aquest amb final feliç, i un carterista), ara li toca el torn a una nena de 14 anys, de vida trista i miserable a la França rural (rodada a la Provença).

Mouchette (la sorprenent debutant Nadine Nortier en la seva única pel·lícula, major d’edat malgrat aparentar ser una nena) és una noia esquerpa,



mal vista per les companyes de col·legi i per la professora (que la humilia durant una classe de música), i que ha de suportar les burles obscenes d’uns nois.





El pare i el germà gran es dediquen al contraban d’alcohol; la mare, amb un bebè molt petit, està malalta, sempre al llit. A la casa s’ajunten tots en la mateixa habitació, bruta i descuidada. Desperta una certa commiseració entre el veïnat, però el seu comportament no l’ajuda. Només sembla trobar una mica d’escalfor en un caçador furtiu, Arsène (Jean-Claude Guilbert, l’Arnold d’Au hasard Balthazar, l’únic actor, o “model” com agradava dir a Bresson, que repeteix dins la seva filmografia), a pesar que la viola.

Afortunadament, Bresson fuig del sentimentalisme barat, no busca la llàgrima fàcil. Com ens passava amb Balthazar, encara que ens emocionen les desgràcies de Mouchette, la distància que interposa el director ens fa reflexionar sobre la seva condició, evita la mera simpatia. Precisament, la noia no és gaire simpàtica, més aviat tot el contrari.

Aquest distanciament ja queda perfectament reflectit en els primers minuts. Primer, abans fins i tot dels crèdits, veiem una dona en una església que diu, adreçant-se qui sap a qui (a nosaltres? A un interlocutor invisible? A Déu?): “Què serà d’ells sense mi? És com si tingués una pedra al pit”. Qui és aquesta dona? Després sabrem que és la mare malalta de Mouchette. A continuació apareixen els crèdits, amb el “Magnificat” de Monteverdi de fons sonor, peça musical solemne que Bresson recuperarà només al final del film (és l’única música extradiegètica).

El que segueix és, en un primer visionat, enigmàtic: un caçador furtiu, Arsène, para una trampa per a ocells, mentre un guarda forestal, Mathieu, l’observa i allibera una de les preses (seqüència magníficament muntada, recorda la precisió dels plans de la preparació de la fugida d’Un condamné... o l’aprenentatge del carterista de Pickpocket);



el guarda passa a prop de Mouchette que entra a l’escola; després, veiem tant a Arsène com a Mathieu en el mateix bar, al qual, durant la nit, un home i un noi jove lliuren unes caixes amb ampolles d’alcohol, mentre la policia sembla fer la vista grossa.

No serà fins després d’aquestes seqüències, inconnexes, que no començarem a entendre algunes coses. La dona de l’inici és la mare de Mouchette i està al llit;



l’home i el noi que fan contraban d’alcohol són el pare i el germà i ara els veiem a tots reunits a la miserable casa on viuen.

Anirem assistint al via crucis de Mouchette que només tindrà un moment de breu diversió en una pista d’autos de xoc (que Bresson filma amb una certa delectació), en la qual se sent atreta per un dels nois, aproximació avortada violentament pel pare.



Portem només mitja hora de pel·lícula (de fet, dura només uns 81 minuts: una vegada més beneït sigui Bresson pels seus metratges breus i ajustats) i ens trobem amb la llarga i cabdal seqüència de la tempesta nocturna, que ocupa tota la part central del film, al llarg de gairebé mitja hora. La pluja i el vent enxampen a Mouchette al bosc. Arsène, que s’ha estat barallant amb Mathieu, la recull i la porta a la seva cabana. Allà la nena és pot eixugar i beure per escalfar-se. Arsène pateix un atac epilèptic, que Mouchette tracta de calmar cantant-li la cançó que no li sortia a l’escola. Després la forçarà (part que Bresson ens estalvia a mitges).



Obro un petit parèntesi per parlar de la part fosca de les històries de Bresson, que ja apuntava ahir en un post sobre Au hasard Balthazar. Hi ha una presència sempre inquietant del sexe en les seves pel·lícules. Sense oblidar les passions conventuals de Les anges du péché o els tripijocs d’Hélène a Les dames..., pel·lícula a pel·lícula (amb l’única excepció d’Un condamné...), Bresson va introduint personatges o situacions d’una certa cruesa sexual, tot i que generalment elidides o només suggerides: el personatge de la retorçada Chantal de Journal...; el passar d’un amic a un altre de Jeanne a Pickpocket; la comprovació de la virginitat de Jeanne d’Arc i després l’intent de violació de la santa a Procès...; la relació violenta entre Gerard i Marie, amb humiliació final, i la nit amb el comerciant de la jove a Au hasard Balthazar; per acabar amb la violació, fins a cert punt sembla que assumida (tan miserable és la seva vida?), de Mouchette.

De l’experiència amb Arsène, Mouchette conclou, com li diu a la dona del guarda, que el caçador és el seu amant. Morta la mare, la noia rep l’ajuda “pietosa” d’algunes veïnes (la de la botiga de menjar; una vella que s’ocupa dels morts i que li dona roba), però Mouchette no hi troba consol, més aviat els mostra rebuig.

La mort s’ensenyoreix de la part final de la pel·lícula. A la mort de la mare i la conversa amb la vella (li diu Mouchette: “Em fas fàstic, vella fastigosa”, a la qual cosa li respondrà la dona: “tens el mal als ulls”), seguirà una cruel escena de caça de conills (en la qual Bresson no ens estalvia les convulsions dels animals) i, finalment, el suïcidi de Mouchette, que se’ns mostra en els seus tres intents.



Sona de nou Monteverdi i, com passava amb el final d’Au hasard Balthazar, ens envaeix una profunda tristor.

Perfecta en la seva aparent senzillesa, Mouchette s’emparenta amb els darrers films que hem vist de Bresson. Tot i que, personalment, segueixo preferint Un condamné... com a mostra magistral del seu cinematògraf, les pel·lícules posteriors gaudeixen d’una harmonia i coherència admirables. Buscant un petit defecte, com el del so en off de Procès de Jeanne d’Arc, aquí m’han molestat les falses llàgrimes de Mouchette (com també les del personatge de Marie a Au hasard Balthazar): es nota molt que es tracta de glicerina el que llisca abundantment per les galtes de la noia, un tret antinatural, teatral, que em sorprèn en Bresson, potser inevitable treballant amb actrius no professionals com Nortier o, en aquella època, Wiazemsky.

Amb la pròxima entrega, entro en terra ignota, ja que ni Une femme douce (primera pel·lícula en color de Bresson) ni la següent, Quatre nuits d’un rêveur, no les he vistes mai. Veurem si el director segueix la mateixa línia o si l’ús del color o els nous vents que bufaven després del Maig del 68 (cosa que dubto) introdueixen variacions en el seu estil.

Començo amb l'edició en BD de A Contracorriente, m'ha semblat que té una molt bona qualitat d'imatge, amb la ja famosa coletilla de marketing "Máster restaurado en 4K nuevo transfer digital en alta definició". Jo no entenc gaire d'això, però perquè fomentas ho del 4K per després fer un Blu-ray, per tenir un preu més competitiu potser? per ser un format, el 4K, amb poc mercat?. No sé, suposo que com que sí tinc 4K, soc de l'opinió, ostres fes un 4K si tens l'oportunitat. Però bueno anem al gra....

Trovo que la introducció és meravellosa, amb el muntatge "pickopetià" amb els primers plans dels ulls amb combinació amb les trampes pels animalons. Vec que en Bresson no fa pressoners en el tema dels animals, com bé diu en Mad, detallant l'agonia dels conills en tot moment en la seqüència posterior de caça, evitant el fora de pla o una petita el.lipsis humanitària .

Per mi el punt fort del film és l'excel.lent combinació, en tots els aspectes, de la Mouchette, ja sigui l'expressió facial, despres una tristesa permanent que fa mal, el llenguatge no verbal d'ella també ajuda, combinant amb un aspecte físic de deixadesa, potser ajuda el factor pobresa també, amb aquells extranys monyos aguantats per uns fils icònics, tota ella, la Mouchette ho será, per lo menys tinc aquesta sensació que ho remataré en la conclusió.



Quan el film oscil.la entre els personatges secudaris, deixant una mica de banda, a la Mouchette, per una mica d'interés, ja que ella és el film. Unes simples escenes aparentment de transició com es la dels cotxes de xoc, Mouchette transforma els impactes rebuts i donats, amb l'ajuda d'en Bresson, amb una escena sencilla pero emocionalment potent sense emprar cap paraula.

També hi han moltes escenes impactants, em quedo amb dos, la primera en l'escola amb la cançó, on la professora posa el cap de la Mouchette a dos centímetres del piano per trovar l'afinació correcta, i la desesperació d'aquesta quan no arriba al to adequat. L'altre, és clar, no podia fallar, el final, amb un suicidi digne d'admirar, per originalitat i per la manera d'exposar-ho, tres intents de croqueta per anar a parar al riu o al llac, d'aquí entenem que no sap nadar, i que els intents de croquetes és per agafar un bon mareig, clar si s'analitza la realitat de l'acció, se'ns fa molt difícil de creure aquest fet, la fi no justifica les maneras, però Bresson las fa belles, i l'espectador, en aquest cas servidor, accepte l'escena.

En resum, per mi és un film icònic, d'aquí 6-7 anys quan recordi MOUCHETTE, potser l'argument i molt detalls se m'hauran esfumat, i requerirà un nou visionat, però l'imatge de la Mouchette, es una cosa que et queda grabada per sempre. Això sí, el film, està, per mi, un o dos esglaons per darrera de les dos obres top d'en Bresson, que ja sabem de quines parlo oi?

Iniciado por Alex Fletcher

En resum, per mi és un film icònic, d'aquí 6-7 anys quan recordi MOUCHETTE, potser l'argument i molt detalls se m'hauran esfumat, i requerirà un nou visionat, però l'imatge de la Mouchette, es una cosa que et queda grabada per sempre. Això sí, el film, està, per mi, un o dos esglaons per darrera de les dos obres top d'en Bresson, que ja sabem de quines parlo oi?

Com deia en el meu comentari, probablement un cop finalitzada la revisió Un condamné... seguirà essent la meva pel·lícula de Bresson que prefereixo, però cada cop em resulta més difícil establir gradacions de preferència entre les altres, especialment totes les rodades després d'Un condamné... Aquest cop hi haurà molt exaequo en la llista final. I l'esquerpa Nadine Nortier té números de ser la meva "noia Bresson".

Ah, i un avançament que, segurament, Alex, t'agradarà llegir: en la propera, Une femme douce, Bresson s'estrena amb els nus femenins (de la Dominique Sanda). Una cosa discreta, però ja serà més que en tota la filmografia de l'amic Aki.

09. Una mujer dulce (Une femme douce, 1969)



Com passa a vegades, les condicions de visionat d’un film influeixen de manera determinant en la seva valoració. En aquest cas, he hagut de recórrer a una copia disponible en la pàgina rarefilmm.com (lloc d’internet que em va descobrir fa un temps la companya hannaben ), la qual, tot i ser visible, disposa només de subtítols en anglès (amb alguna llacuna) i no crec que li faci justícia ni a la banda sonora ni a la fotografia en color, perquè aquest és un dels majors atractius de la pel·lícula: és la primera vegada en què Bresson fa ús del color (en concret, Eastmancolor). El director francès ja no tornarà al blanc i negre en les quatre pel·lícules que encara dirigirà.

Deia la setmana passada que Une femme douce, com la propera, Quatre nuits d’un rêveur, són pel·lícules que no havia vist amb anterioritat, la qual cosa, coneguda la complexitat dels guions de Bresson, tot i que les seves pel·lícules aparenten senzillesa, dificulten una primera aproximació. En aquest cas, Bresson torna a recórrer a l’obra d’un escriptor de prestigi. Es tracta de l’adaptació d’un relat de Dostoievski, que no he tingut temps de llegir, relat que es coneix amb diferents títols en castellà (“Un alma dulce”, “La submisa”) i en català (“Una criatura gentil”), que corresponen al títol rus “Кроткая”.

L’estructura narrativa és peculiar: s’inicia amb uns plans curts que ens “mostren” el suïcidi d’una noia jove, de la que no coneixerem el nom en cap moment (se la sol identificar com “Elle”). He posat cometes a “mostren” perquè no veiem la caiguda del cos de la jove, només com es tomba una tauleta en un balcó i com es despenja voleiant un xal. El dubte queda aclarit quan un pla ens ensenya el cos de la noia al terra i el rastre de sang.



A partir d’aquest moment la pel·lícula va compaginant les paraules del marit (també sense nom, només “lui”) que rememora la seva relació amb ella en presència del cos de la morta estirat al llit i d’una vella serventa, Anna. Es pot parlar de flashbacks? No ho tinc clar, perquè les imatges del present amb les del passat i la veu d’ell es van superposant, cavalcant-se de manera constant al llarg del film, teixint les seqüències amb notable coherència estilística.

Ella era una estudiant que ell va conèixer com a clienta del seu negoci de compra-venda d’objectes: li porta una càmera de fotos, un broquet d’ambre, una creu d’or amb un crist de marfil...



Amb aquestes vendes (o empenyoraments, això no queda clar) intenta mantenir la seva pobre existència. Ell, atret per la noia i amb un ànim protector, li proposa matrimoni.

Deia l’altre dia que no sabia si Bresson introduiria alguna modificació en el seu sobri i pudorós estil (que no innocent) influït pels nous temps. Potser sigui pels aires de llibertat sexual que bufaven a l’època o perquè Bresson ho considerava necessari per a la història, però aquest cop tenim dos plans en què la bella Dominique Sanda (que encara era aquí un “model” bressonià, però que de seguida passaria a ser una famosa actriu) ens mostra el seu cos nu: en un, d’esquena, i en l’altre, els pits.

Una altra peculiaritat de la pel·lícula són els llocs per on ens porta la parella: el cinema (per veure un film de Michel Deville (Benjamin ou les mémoires d’un puceau, de 1968), el teatre (on assistim al final d’una representació de “Hamlet”), els museus, des del de Paleontologia fins al d’Art Modern o el Louvre,



passant pel zoològic del Jardin des Plantes parisenc, com si Bresson volgués catalogar totes les formes de coneixement o de gaudi estètic possibles, actitud il·lustrada dels personatges que contrasta amb el paper que juga la televisió (crec que present per primera vegada en el cinematògraf de Bresson), una capsa que emet soroll sense que interessi a cap espectador (hi veiem una cursa de cotxe, un documental sobre la II Guerra Mundial i una carrera de cavalls). Soroll televisiu que complementa una rica banda sonora amb sons provinents del carrer, fonamentalment el del trànsit.

L’element que desencadena el conflicte, el drama, és la sospita del marit que la seva dona manté trobades amb altres homes. La seva gelosia acabarà sent obsessiva, fins al punt que farà acte de presència una pistola, la qual donarà lloc a una de les escenes més tenses de la pel·lícula. La relació matrimonial entra en crisi sembla que definitiva (dormen separats; ella emmalalteix), però hi ha un intent de reconciliació final, intent fracassat com l’escena inicial del film ja ens ha explicat.



Pel que he pogut veure en una ràpida ullada del relat de Dostoievski, Bresson és fidel com a mínim a l’estructura del relat, que evita també des dels primers paràgrafs qualsevol dubte sobre la resolució del drama. Transcric un breu fragment d’una traducció al castellà que es pot trobar a la xarxa:

“Imagínense a un marido que tiene ante sí sobre la mesa a su esposa, que se suicidó arrojándose por la ventana hace unas horas. Por lo alterado que está aún no ha podido ordenar sus ideas. Va y viene por las habitaciones intentando tomar conciencia de lo sucedido y «ordenar sus ideas». Además es un hipocondríaco crónico, de los que hablan solos, que se explican lo sucedido y se lo aclaran a sí mismos. Sin reparar en la aparente consecuencia del discurso, a veces se contradice, tanto en la lógica como en los sentimientos. Tan pronto se disculpa a sí mismo como la culpa a ella y se lía con explicaciones vanas: en ello influye la rudeza del pensamiento y la del corazón, y también un hondo sentimiento. Lentamente se aclara a sí mismo la situación y consigue «ordenar las ideas». Poco a poco una serie de recuerdos consigue irremediablemente conducirle hasta la verdad; ésta eleva irrefutablemente su intelecto y su corazón. Finalmente cambia hasta el tono del relato si se lo compara con su desordenado comienzo. La verdad se le revela al pobre infeliz de un modo bastante claro y determinado, al menos para sí mismo.”

Els darrers minuts ens ofereixen dos moments particularment pertorbadors: l’enigmàtic somriure d’ella quan es contempla en el mirall abans del suïcidi; i el darrer pla, el d’un operari que cargola la tapa del taüt. Final fúnebre que, aquest cop, no és acompanyat per cap música solemne. La pel·lícula no té música extradiegètica, només sona la música dels discos que ella posa en un tocadiscos.

Pel·lícula complexa no solament en la intencionalitat de l’argument, sinó també en el muntatge i l’enquadrament dels plans. Novament, com en altres cops (recordem, per exemple, l’inici de Mouchette, o els preparatius de la fugida d’Un condamné... o l’aprenentatge com a carterista de Pickpocket), Bresson fragmenta sovint la imatge, en plans molt tancats.







En comentar-la, m’adono que l’hauré de tornar a veure, perquè hi ha multitud d’elements que necessiten d’un segon visionat per valorar-los de forma adequada. Veurem si la propera entrega, la per a mi també desconeguda Quatre nuits d’un rêveur suposarà un visionat tan estimulant.

Amic Mad, jo tinc una copia pescada per la red del film, sembla que una mica retallada pels costats, però amb subtítuls amb castellà, amb una qualitat d'imatge acceptable, si vols ja saps, te l'envio per carta.

Estic totalment d'acord, el film requereix, unbedingt, un segon visionat. Quedo fascinat amb l'estructuració del film i la manera visual que empra el director, com diu en Mad, en plans molt tancats, deixant fora de pla en molt moments les cares dels protagonistes. Després, passat l'element sorpresa en quan a lo formal, en el seu desenllaç, sobretot la part central, em falta algo més que el simple trànsit per la gelosia, un element típic en aquest films, tot i que portat de manera molt diferent a lo que es habitual o a lo que estem acostumats. La part final és sensacional, també destaco els dos moments que comenta el Mad, coquetejant una mica, només una mica, amb el terror, per lo menys en mi, m'ha donat aquesta sensació.

Fantàstica la Dominique Sanda, es d'aquelles actrius que et deixen embobat per la seva normalitat i bellesa natural, tan típica del cinema francés. Com actriu, tot i ser la seva òpera prima, em sembla que està a un alt nivell, espero, per la intro, una personatge fràgil, tranquil, sense moltes merdes més afegides (tragèdies passades, familia destroçada, etc...) sencillament, una noia normal, en una vida normal, però que es fuetejada per l'amor, portant-la a donar el pas fatal, en un dels moments cinematogràfics més destacats d'en Bresson, tan la intro com la outro. Per cert l'actriu l'he vista a CONFIDENCIAS d'en Visconti, pero no la recordo a ella.



En quant a la sexualitat, que ja estava avistat, naturalment em sorpren, no va tan asaco com l'Antonioni, que en un moment concret es torna el can Pixa sexual, però en Bresson comença amb nudies agraits, molt estètics, sobretot el dorsal, quan aquesta se li cau la manta davant del televisor, semblant un accident més que un coqueteig. Amb el nudie frontal al llit, només els pits, sembla que passi de nivell, com si d'un videojoc es tractes. Jo no em queixaré d'això, tot i que estic a l'espectativa pel següent film i la possible continuitat sexual.

En resum, un film, no apta per tothom, pero sincerament, prefereixo aquestes propostes a las que estic veient amb molta freqüència en el cicle germà i per ara decepcionant d'en Lluis.