Després del parèntesi sitgetà, recupero el fil de la revisió de Bresson amb un dels seus films més austers, malgrat que la temàtica es prestava a l’espectacularitat.

11. Lancelot du Lac (1974)



De pel·lícules sobre el cicle artúric, els cavallers de la Taula Rodona o la recerca del Greal, se n’han fet un munt, des de la hollywoodenca amb coloraines Knights of the Round Table, de Richard Thorpe, aventura que em va fascinar de nen, a l’estetitzant Excalibur, de John Boorman, passant per la estilitzada i distanciadora Perceval le Gallois, d’Éric Rohmer, sense oblidar una aproximació recent que pretén ser més historicista, la decebedora King Arthur, d’Antoine Fuqua, o la més nostrada i wagneriana Parsifal, del tortosí Daniel Mangrané, amb la col·laboració com a “realitzador tècnic” de Carlos Serrano de Osma, rodada en exteriors a Montserrat, que vaig comentar en “l’altre racó”.

Però si alguna pel·lícula em recorda l’inici de Lancelot du Lac és una que està a les antípodes del cinema de Bresson, curiosament estrenada l’any següent: Monty Python and the Holy Grail, o com s’anomenà en castellà Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores.



L’inici del film de Bresson sembla talment que pertanyi al film dels Cleese, Palin i companyia. Sense cap presentació ni títols de crèdit assistim a les baralles d’uns cavallers no identificats, indistingibles: soroll de ferralla, caps decapitats, raigs de sang, esquelets penjats amb armadura. Cap èpica, cap espectacularitat, només soroll, violència i confusió.



Després d’aquest pròleg, un rètol ens informa del moment en què es troben les aventures dels cavallers de la Taula Rodona en la seva recerca del Greal. Després de tanta mort i destrucció, retornen al castell del rei Artús, tots menys Perceval, amb les mans buides. En particular, la pel·lícula se centra en la figura de Lancelot du Lac (Luc Simon), el cavaller (i amant) de la reina Guenièvre (Laura Duke Condominas, una “model” que respon perfectament a la tipologia de les protagonistes dels films de Bresson).



Bresson accentua encara més el recurs a la fragmentació dels cossos, a l’ús generalitzat dels plans tancats, de manera que sovint el que veiem són peus, cames, esquenes, però no els rostres. Les veus se superposen a aquests cossos desmembrats, sovint mitjançant encadenats sonors, la qual cosa, juntament amb la omnipresent banda sonora composta pel soroll de les armadures (que a mi personalment em sembla tremendament artificial i distanciadora), provoca una estranya sensació, que fa que ens allunyem de la història que se’ns conta. A més, com és habitual en el cinema de Bresson, els “models” parlen amb una cantarella recitativa, que treu emoció als parlaments, tant els suposadament amorosos, entre Lancelot i la reina, com els que descriuen les intrigues de la cort, on Mordred conspira contra Lancelot i, en definitiva, contra Artús.

Un dels moments més atractius de la pel·lícula, on a més s’exacerben les característiques formals descrites, és el del torneig, en el qual Lancelot participa d’incògnit, com si així volgués respectar la paraula donada a la reina de no posar en risc la seva vida. Aquí reconec que l’elecció formal de Bresson és perfectament conseqüent amb el que se’ns explica, ja que bàsicament els enfrontaments entre els diversos cavallers s’il·lustren per mitjà de les potes dels cavalls, les banderes, els cops de llança i les caigudes, sense que puguem identificar ni l’ordre dels combats ni els participants ni el guanyador final.





El vencedor ha estat Lancelot, que deixarà el camp on s’ha desenvolupat el torneig i es refugiarà al bosc, greument ferit. Allà serà curat per uns camperols. Entre els altres cavallers es dubta de si Lancelot ha mort o simplement se n’ha anat del país. Per la seva banda, Mordred segueix amb la seva conspiració que té també com a objectiu ser el cavaller de la reina.

En el segment final s’incrementa la violència del pròleg: ara és una lluita de tots contra tots, en la que no hi haurà supervivents. Els darrer plans ens mostren un cavaller de pas vacil·lant, agonitzant, que sota l’atenta mirada dels corbs que volen sobre els morts, cau abatut entre un mar d’armadures immòbils. El darrer i brevíssim pla certifica el final del cavaller, que intuïm que es tracta de Lancelot, un pla final que m’ha recordat el d’Au hazard Balthasar: allà era un burro, ara és el llegendari cavaller, campió de la reina. Final patètic, apocalíptic, allunyat de tota visió èpica, romàntica o aventurera.





Reconec que no és una pel·lícula que aconsegueixi emocionar-me, més aviat el contrari. Aquí l’ascetisme formal de Bresson arriba al seu màxim nivell, sense deixar gaire marge de gaudi a l’espectador. Abandonada l’aproximació aventurera o mística al tema artúric, el que ens queda és una visió negríssima de la condició humana, però formulada amb una sequedat extrema que fa el visionat del film una experiència incòmoda. Hauré vist aquesta pel·lícula unes tres vegades a la meva vida i confesso que encara no li he sabut trobar el punt. Caldrà, si és el cas, intentar-ho de nou en el futur, perquè del que no hi ha dubte és que l’art de Bresson és un repte per als cinèfils que sovint té premi. De moment, la setmana que ve, Le diable probablement.