Tema: [Hilo multiidioma] Robert Bresson: revisando sus películas

https://cinedivergente.com/wp-conten...is-portada.jpg
Això que és?¿

Aquesta imatge és de la pel·lícula de Rohmer: Perceval le Gallois.

Iniciado por hannaben

Ah no?¿ el espais naturals extrems,el torneig,els sorolls.

Hipnòtica no sé (per a mi no), però ultranaturalista, a manca potser de saber què entens tu per això, en la meva opinió no.

Iniciado por mad dog earle

Però ultranaturalista, a manca potser de saber què entens tu per això, en la meva opinió no.

Tota la raó,vaig confondre termes.

Ja només amb la portada emprada, em ve al cap la referència de "Soñadores" de Bertolucci, és clar, suspito abans del visionat, que tot i que en Bresson s'ha tornat més trapella, no tindrà res a veure, on l'erotisme d'en Bertolucci és el fil conductor per entrar en el món del trio calavera.

També al veure la jeta del protagonista, em ve al cap també la sensacional "Muerte en Venecia" d'en Visconti i al sosaines d'en Bjorn Andresen. Curiosament no he estat mai a favor de saber com acabarà un film, li treu punch, però en aquest cas, trobo interessant, anant descubrint el perquè de tot plegat, amb la distància i la fredor marca de la casa d'en Bresson, encara ho fa més interessant, perquè ho més fàcil hagués sigut cargar-ho tot en l'aspecte emocional de lagrimeo fàcil.

Està clar que no amaga la càrrega social del moment, com és en el subratllat constant de l'inici, però en cap moment sento un posicionament o un intent d'influenciar a l'espectador, simplement contextualitzar i situarnos de quin peu calcen els protagonistes. El moment "Holocausto Canibal" amb l'assassinat de la foca, l'he trobat impactant. El que no m'ha agradat és com ha filmat el tema de les reunions polítiques, la inicial, per exemple, tots dient la seva frase amb ordre, sense solaparse entre ells, sense discussió, molta pulcritud i poc apassionament, clar no se si està fet a consciència, o és fruit de la inexperiència dels actors/actrius. També l'acció que dóna títol al film, passa algo semblant, tot amb molt ordre, una discussió surrealista en el bus, no m'ho puc imaginar que passi en l'actualitat (sempre recordaré el meu primer dia d'universitat a Barcelona, jo assegut al metro, les portes es tanquen un home gran queda atascat entre elles, jo estava a 4-5 metres, i ningú del voltant, s'aixeca per ajudar-lo, sóc jo, l'únic que reacciona, ufff vaig pensar, aquí cadascú va a la seva i li importa una merd...el altres), això sí, el desenllaç, magistral, el conductor s'aixeca i se'n va, deixant l'autobús en mig del follón.*



Estic amb el Mad, en que el personatge és irritable, però pega, ho ha de ser (potser no tant?), tant per l'aspecte, pel seu fi, per la sensació que dóna d'estar per damunt del bé i del mal, el relaciono amb el Kurt Cobain de torn, i va ser un personatge que li vaig tenir una tirria considerable. M'encanta la part del psicoanalisis*amb el professional de torn, més que en el moment en si, en el pre i post partit, el moment que la noia diu que necessita l'ajuda d'una eminència, el moment que parla amb ell, bueno no recordo si era ell, el comentaris de després, em ve a la ment, ja sé, és una bogeria, "l'Exorcista", quan han de recórrer al Max Von Sydow, per salvarla. També m'agrada el patetisme de l'intent de suïcidi*a la banyera, i les explicacions que dóna, justificant el no èxit de l'acció.

En resum, molta satisfacció, no m'esperava un títol potent, i tot i que no és apta per tots els públics, o sigui, no és de fàcil recomanació, molt més perillós seria recomanar el film anterior, el de 10/10 de l'Hannaben. Vista per filmin, bona qualitat d'imatge.

HANEKE és molt fan de BRESSON i li agrada molt LANCELOT

Que bé hi ha un HITCHCOCK al seu TOP

https://lamimesis.blogspot.com/2014/...labras-de.html

Iniciado por Alex Fletcher

El que no m'ha agradat és com ha filmat el tema de les reunions polítiques, la inicial, per exemple, tots dient la seva frase amb ordre, sense solaparse entre ells, sense discussió, molta pulcritud i poc apassionament, clar no se si està fet a consciència, o és fruit de la inexperiència dels actors/actrius.

Tractant-se de Bresson, segur que està fet a consciència. Cal tenir en compte que la inexperiència dels actors (ell en diu "models") és precisament una de les senyes d'identitat del seu cinema. Que parlin d'aquesta manera no té res d'estrany (res d'estrany si es coneix el cinema de Bresson, és clar), ho fan de la mateixa manera que Lancelot parlant amb la reina.

Iniciado por Alex Fletcher

També l'acció que dóna títol al film, passa algo semblant, tot amb molt ordre, una discussió surrealista en el bus, no m'ho puc imaginar que passi en l'actualitat (sempre recordaré el meu primer dia d'universitat a Barcelona, jo assegut al metro, les portes es tanquen un home gran queda atascat entre elles, jo estava a 4-5 metres, i ningú del voltant, s'aixeca per ajudar-lo, sóc jo, l'únic que reacciona, ufff vaig pensar, aquí cadascú va a la seva i li importa una merd...el altres), això sí, el desenllaç, magistral, el conductor s'aixeca i se'n va, deixant l'autobús en mig del follón.*

Doncs, llàstima que no fossis al metro de Barcelona cap a finals dels seixanta (impossible, és clar, no havies nascut encara), perquè a mi se'm va quedar agafar el cap a les portes del metro... Moments de tensió! Afortunadament, van tornar a obrir-les. Anècdota a part, el moment resulta sorprenent, fins i tot per a Bresson.

Iniciado por hannaben

HANEKE és molt fan de BRESSON i li agrada molt LANCELOT

Que bé hi ha un HITCHCOCK al seu TOP

https://lamimesis.blogspot.com/2014/...labras-de.html

És un Top-10 de nivell, tot i que es nota que és de Haneke, perquè tria algunes de les opcions més depriments o difícils (com en els casos de Pasolini, Rossellini o Tarkovski). En tot cas, totes em semblen molt bones... menys Lancelot du Lac.

13. El dinero (L’argent, 1983)



Van haver de passar sis anys abans que Bresson filmés la pel·lícula següent (i última de la seva filmografia), basada en una novel·la curta de Tolstoi, “El cupón falso” (segons el títol de la traducció castellana que he llegit, editada per Nórdica Libros), publicada pòstumament el 1911.



Bresson, autor del guió com era habitual en les seves pel·lícules, destil·la la complexitat de la trama de Tolstoi: la simplifica (elimina molts personatges) i fusiona dos dels personatges principals (Ivan i Stepan) en un (Yvon). És una decisió curiosa, perquè en la novel·la Ivan és precisament assassinat per Stepan (encara que ell diu que l’únic que ha fet és ajudar-lo a morir... esclafant-li el cap amb una pedra). Tot i que Bresson és bastant fidel a la primera part del text original, lògicament traslladant l’acció de la Rússia tsarista a la França del moment de la realització, canvia la part final. Mentre que en Tolstoi sembla haver-hi una llum d’esperança (sembla que ens vingui a dir allò tòpic de “no hi ha mal que per bé no vingui), per mitjà de la transformació moral d’alguns personatges (en especial de Stepan, fruit de la mala consciència que li produeix el seu darrer crim i de la lectura dels Evangelis), Bresson tanca la pel·lícula en la més absoluta negror, amb un home innocent esdevingut un assassí com a conseqüència de l’encadenament de fets atzarosos.

En l’obra de l’escriptor rus hi ha molts personatges, ja que la història es va estenent com una taca d’oli, ramificant-se en diferents línies narratives, a partir de l’anècdota inicial. I quina és aquesta anècdota inicial que Bresson respecta completament? Un jove demana al seu pare que li doni més diners dels habituals perquè té un deute amb un amic. Com que no ho aconsegueix, amb l’ajuda d’un company posa en circulació un bitllet fals (en la novel·la modifica el valor d’un cupó, que suposo que era una mena de paper moneda de l’època) comprant un marc en una botiga de fotografia.



Aquest fet, fruit de la irresponsabilitat de la joventut, de la lleugeresa del seu comportament, que no pensa en les conseqüències dels seus actes, posa en marxa una sèrie de fets que s’aniran encadenant de tal manera que acabaran ocasionant la desgràcia de Yvon Targe (Christian Patey, “model” debutant com la resta), un repartidor de gasoil a qui el fotògraf ha donat els bitllets falsos com a pagament del seu subministrament.

A causa del fals testimoni del dependent de la botiga, Lucien (Vincent Risterucci), Yvon és culpabilitzat i perd el judici que ha promogut contra el fotògraf. És acomiadat de la feina i, amb la indolència habitual en el cinema de Bresson, acaba participant en un robatori frustrat.



Condemnat a tres anys, la dona se separarà d’ell, després que la seva filla mori de diftèria.



Per la seva banda, Lucien a qui també ha acomiadat el fotògraf, es dedica al robatori, començant per la caixa de cabals de la botiga on treballava.

Yvon, ja a la presó, s’intenta suïcidar sense èxit (una vegada més, el suïcidi, quelcom que també està present en Tolstoi, on Stepan s'intenta penjar). Després de recuperar-se a l’hospital, retorna a la presó on coincidirà amb Lucien, que li proposarà fugir junts. Yvon ho rebutja. Lucien s’escapa, fugida que Bresson ens explica amb una senzillesa impressionant: sobre un pla fix de la porta de la cel·la de Yvon, sentim una sirena i soroll de corredisses. En la novel·la, Tolstoi descriu la fugida de tal manera que un no pot més que pensar que aquelles poc més de dues pàgines les va tenir molt presents Bresson a l’hora de fer el guió d’Un condamné à mort s’est echappé, gairebé trenta anys abans.

Passat un temps, Yvon surt de la presó, però el més tràgic encara ha de succeir. Un Yvon que sembla haver perdut completament el nord, esdevé un assassí. No hi ha esperança per a Yvon, una víctima dels diners, que l’han portat inexorablement al crim més horrorós.



Duríssim final d’una obra cinematogràfica que, pel·lícula a pel·lícula, s’ha anat fent més i més fosca. L’argent és, en aquest sentit, la culminació de tot el cúmul de desgraciats que hem anat veient en els darrers films. Y Bresson, superats ja els 80 anys (però mostrant-se més en forma que mai), arriba al final de la seva carrera (tot i que encara viuria 16 anys més, morint als 98 anys), amb una fidelitat total al seu concepte de cinematògraf: encadenats sonors; muntatge magistral que fa avançar la història amb una rapidesa sensacional, fent ús dels plans imprescindibles, sense res superflu; refús de la música extradiegètica; i, per descomptat, amb el rigor habitual pel que fa a les interpretacions. Els seus “models” actuen sense cap èmfasi, a pesar de la història que estan vivint, llevat d’alguns moments de fúria de Yvon, una fúria, però, gèlida. La majoria de persones que apareixen en els enquadraments, siguin “models” o simples extres, mantenen una mirada neutra, sovint mirant cap al terra.

I amb L’argent hem arribat al final del camí. Serà difícil establir una ordenació dins de les pel·lícules de Bresson, formen un conjunt d’una homogeneïtat enorme, llevat els seus dos primers films. En tot cas, L’argent és una de les seves pel·lícules que més m’han agradat, però el rànquing final ja el fixaré quan fem el tradicional qüestionari Fletcher. Serà el moment de fer el balanç d’una de les revisions més interessants de totes les que hem fet al llarg d’aquests anys. De tota manera, encara ens queda un comentari a fer.

Affaires publiques (1934)



Ens quedava una pel·lícula per comentar, precisament el film, un curtmetratge, amb el que va debutar Bresson com a director: Affaires publiques, film que va estar perdut durant molts anys fins que va ser recuperat el 1986, però només parcialment (finalment, n’he trobat una còpia, de molt mala qualitat, a Internet, d’una mica més de vint minuts).

Ja de la lectura de la sinopsi es desprèn que estem davant d’una pel·lícula inusual dins de la filmografia de Bresson: una successió d’accidentades inauguracions (d’una estàtua, una caserna de bombers, un vaixell), en clau gairebé de slapstick, en el país imaginari de Crogandie, en les quals també es veuen implicats el rei i la princesa del país veí, Mirémie.

En la monografia de Santos Zunzunegui es recull el testimoni següent de Bresson: “He hecho un film de mil doscientos metros porque era la manera de debutar y me interesaba componer el guion, dirigir a los actores, en resumen, asumir todas las responsabilidades. Desde mi punto de vista, los errores de puesta en escena que uno puede cometer tienen que ver con la falta de previsión. Antes de emprender el film, me conocía de memoria Affaires publiques”. Així doncs, el circumspecte Bresson va debutar amb una obra còmica, amb cançons incloses (algunes sembla que perdudes), propera al cinema de Chaplin o, fins i tot, dels Marx (hi ha alguns gags que no desentonarien en una pel·lícula dels germans, en especial a Duck Soup). Cal tenir present que quan Cahiers du Cinéma li va demanar la seva llista de les millors pel·lícules de tots els temps, Bresson hi va incloure dues de Chaplin: The Golden Rush i City Lights.

De tota manera, desgraciadament, no em puc estendre gaire sobre el film, perquè el visionat de la copia disponible en el web que he enllaçat és una tortura. Amb tot, s’endevina una comèdia francament hilarant (que, a més dels clàssics còmics del cinema nord-americà, a mi també m’ha recordat el cinema que feia en aquells anys René Clair). Hi ha cançons, ball, gags..., un conjunt que configura el que Bresson va definir com una “comèdia boja”. Realment sorprenent, després de veure els seus 13 llargmetratges, que comencés d’aquesta manera. Trigaria encara 9 anys a estrenar el seu primer llargmetratge, Les anges du pêche, i potser podríem dir que 17 anys a donar el primer fruit d’acord amb el seu concepte de cinematògraf, a Journal d’un curé de champagne. Un debut que podria fer pensar, si no coneguéssim el que va fer després, que estàvem davant d’un cineasta ben diferent del que va acabar essent.

A Affaire publiques, es dona un fet curiós que ja vaig apuntar en el primer post d’aquest fil. Un dels actors principals és el pallasso Beby, en el paper del canceller de Crogandie.



Y recordem que Beby era també el protagonista del curtmetratge amb què va debutar Jean-Pierre Melville, 24 heures de la vie d'un clown, que vam comentar en el seu dia a la revisió que vam dedicar a aquest altre director francès, amb una filmografia simètrica a la de Bresson: un curtmetratge i 13 llargmetratges.

I ara sí, dono per acabada la revisió de Bresson. M’ha resultat molt satisfactòria, tot i que acabo amb una espina clavada: Lancelot du Lac. No aspiro que m’agradi com per donar-li un 10/10 (no acostumo a posar notes i menys tan altes), però sí a comprendre-la. Ho tornaré a intentar, això segur. Addicionalment a la satisfacció cinèfila, s’uneix poder haver completat aquesta revisió en català, demostrant així que incloure altres llengües a part del castellà no solament és possible, sinó que reverteix en benefici de mundodvd. Ho tornarem a fer, “Don't know where / Don't know when”.

Bueno arrivem a la fi d'un cicle molt extrany, primer perquè m'esperava molt menys d'ell i segon per poder-ho haver-lo fet amb català, després, això sí, de moments de tensió lingüística. Comenta que és un film que he vist dos vegades, la primera per motius anímics no vaig acabar de conectar, la segona vegada amb el cap més despejat, i tot i la fredó sapiguda del director, m'enganxa més, però no tan com el seu penúltim film. La copia vista, deixa molt que desitjar a nivell de visual. Però ja avanço que quan el film es posi a "tiro", o sigui, el BD de BFI entre 10-13 euros, aniré a per ell, per ara 15,99 pounds.

El principi trovo el film difícil de seguir, hi han molt personatges, no m'acabo de posar en situació, la fredor marca de la casa no ajuda a empatitzar amb els personatges i amb la situació, però el film està clar que va, per mi, de menys a més, entrant, el personatge, en una espiral de succesos, que un veu, que el film, és d'aquells, que no pot acabar bé de cap de les maneres, però tan malament????? Evidentment el descens brutal a l'infern del personatge em sorpren, no negativament, pero si per inesperat, Bresson s'apropa al slasher més cru, que sense el poder de l'imatge en primer pla, el simple fotograma de la destral plena de sang, l'he trovat terrorífic, repeteixo, suposo per l'ho inesperat, que també com diu el Mad, per l'estil Bresson en que està filmat, l'escena guanya en cruesa i duresa, éssent poc explícita, donant un tancament de cicle i filmografia com a mínim xocant, que remata amb una confessió tan freda com el film en general.

En uns dies, questionari final per rematar el cicle, que ja dic, no serà un dels meus directors preferits, però el fet de descubrir-lo i gaudir-lo, dintre dels seus paràmetres, l'experiència ha sigut més que satisfactòria, i, repetint adjectiu, inesperada.

Plantilla questionari bresson

Millor peli:
Pitjor peli:
Millor primer visionat:
Pitjor primer visionat:
Millora amb el segon visionat:
Empitjora amb el segon visionat:
Una sorpresa:
Una decepció:
Millor xicota bresson:
Pitjor xicota bresson:
Millor xicot bresson:
Pitjor xicot bresson:
A tothom li agrada menys a mi
A ningú li agrada, només a mi, quins collons!!!:
Millor escena:
Pitjor escena:



Ranking:

Qüestionari final Bresson:

Millor pel·li: Un condamné à mort s’est échappé
Menys bona (pitjor) pel·li: Lancelot du Lac
Millor primer visionat: Une femme douce
Pitjor primer visionat: Les anges du péché (tot i que no vol dir que la consideri una mala pel·lícula)
Millor amb el segon visionat: La majoria, però trio Au hasard Balthazar.
Empitjora amb el segon visionat: Lancelot du Lac
Una sorpresa: Les anges du péché (no m’esperava un film de Bresson amb aquest estil visual, tan allunyat de les seves constants)
Una decepció: Quatre nuits d’un rêveur, m’esperava més de l’adaptació del relat de Dostoievski del que ja vam comentar la versió de Visconti en el seu dia
Millor noia Bresson: Nadine Nortier (a Mouchette) i Dominique Sanda (a Une femme douce) i també, sense respectar la norma bressoniana de servir-se de “models” en lloc d’actors o actrius professionals, María Casares (a Les dames de Bois de Boulogne)
Millor noi Bresson: François Leterrier (a Un condamné à mort s’est échappé)
Pitjor noia Bresson: no em decideixo a triar-ne cap en concret, hi ha una certa homogeneïtat en la majoria de les “models” dels seus films
Pitjor noi Bresson: Guillaume des Forêts (a Quatre nuits d’un rêveur)
A tothom li agrada menys a mi: òbviament, Lancelot du Lac
A ningú no li agrada excepte a mi: no sabria dir, perquè en general Bresson és un director molt valorat i, a qui agrada Bressson, li solen agradar totes les seves pel·lícules
Millor escena: la llarguíssima escena de la fugida de Leterrier i el seu company de cel·la a Un condamné à mort s’est échappé
Pitjor escena: la inicial de Lancelot du Lac, inici que crec que m’influeix negativament en tota la resta del film

Rànquing:

01. Un condamné à mort s’est échappé
02. Pickpocket
03. Au hasard Balthazar
04. L’argent
05. Mouchette
06. Une femme douce
07. Le diable probablement
08. Procès de Jeanne d’Arc
09. Journal d’un curé de campagne
10. Les dames de Bois de Boulogne
11. Quatre nuits d’un rêveur
12. Les anges du péché
13. Lancelot du Lac

Per a mi, la millor pel·lícula de Bresson és, sense dubte, Un condamné à mort s’est échappé, frega la perfecció en tots els seus elements, sent alhora una mostra clara del cinematògraf bressonià. De 2 a 5, són pel·lícules magistrals, d’una gran coherència estilística i fidelitat als principis del director. 6 i 7 quedarien una mica per sota, per petits detalls. 8 i 9 em resulten més alienes, en bona part per la temàtica, però segueixen sent bones pel·lícules, ambdues amb grans moments (per exemple, tota la part final de Journal... o la nit en què Sanda amenaça amb la pistola el marit a Une femme douce). De 10 a 12, vista en conjunt la filmografia de Bresson, resulten o bé una mica allunyades del “sistema Bresson” (10 i 12, encara que amb elements visuals molt atractius) o bé, en el cas de Quatre nuits d’un rêveur, dona la sensació d’una certa reiteració formal. Finalment, Lancelot du Lac tanca la llista, no perquè cregui que sigui una mala pel·lícula, sinó simplement perquè no hi connecto en absolut, potser si un dia hi connecto arribi a considerar-la una de les seves millors pel·lícules, perquè d’elements atractius en té (per exemple, la manera de filmar els combats del torneig de cavallers em sembla molt remarcable).

I amb el tradicional qüestionari Fletcher acabem, ara sí, la revisió de Bresson, un director sense cap mena de dubte singular, extremadament interessant per a qualsevol aficionat al cine que busqui alguna cosa més que mer entreteniment. Potser alguns visionats han estat durs, el seu no és un cinema fàcil (afortunadament, això sí, és curt, de durades assequibles), però tinc la sensació que serà una de les revisions que més petjada ens deixarà. Fins la propera!

Millor peli:Un condenado ha muerto se ha escapado
Pitjor peli: Lancelot...
Millor primer visionat: Un condenado...
Pitjor primer visionat: Lancelot..
Millora amb el segon visionat: Cap, totes han sigut primers visionats
Empitjora amb el segon visionat: idem
Una sorpresa: Moltes, dic, "Una mujer dulce"
Una decepció:El dinero potser, però tampoc tanta decepció
Millor xicota bresson: Dominque Sanda
Pitjor xicota bresson: No em ve ningú al cap.
Millor xicot bresson: François Leterrier
Pitjor xicot bresson: Qualsevol de Lancelot
A tothom li agrada menys a mi: "Los ángeles del pecado" a FA té un 7.1, i la trovo un conyàs.
A ningú li agrada, només a mi, quins collons!!!: No en trovo cap
Millor escena: la final de "Al azar Baltazar"
Pitjor escena: Qualsevol escena de lluita i de no lluita de Lancelot.

Sense ser el director de la meva vida, m'ha agradat més del que esperava, un cinema molt especial i no apta per tothom, però casi sempre fascinant.

Ranking:
1-Un condenado ha muerto se ha escapado
2-Pickpocket
3- Una mujer dulce
4- Mouchette
5- El diablo problablemente
6- las damas del bosque de Bolonia
7- Al azar Baltazar
8- Diario de un cura rural
9- el proceso de Juana de arco
10- el Dinero
11- Cuatro noches de un soñador
12- Los ángeles del pecado
13- Lancelot

Coincidim en la primera i la segona... I en les dues darreres. També en el millor actor i actriu ("model", que diria Bresson).
Comparteixo també el comentari final. No és el "director de la meva vida", però em sembla de visió obligada per a qualsevol aficionat al cinema entès com a alguna cosa més que espectacle o entreteniment.