Re: [Hilo multiidioma] Robert Bresson: revisando sus películas
13.
El dinero (
L’argent, 1983)
Van haver de passar sis anys abans que Bresson filmés la pel·lícula següent (i última de la seva filmografia), basada en una novel·la curta de Tolstoi, “El cupón falso” (segons el títol de la traducció castellana que he llegit, editada per Nórdica Libros), publicada pòstumament el 1911.
Bresson, autor del guió com era habitual en les seves pel·lícules, destil·la la complexitat de la trama de Tolstoi: la simplifica (elimina molts personatges) i fusiona dos dels personatges principals (Ivan i Stepan) en un (Yvon). És una decisió curiosa, perquè en la novel·la Ivan és precisament assassinat per Stepan (encara que ell diu que l’únic que ha fet és ajudar-lo a morir... esclafant-li el cap amb una pedra). Tot i que Bresson és bastant fidel a la primera part del text original, lògicament traslladant l’acció de la Rússia tsarista a la França del moment de la realització, canvia la part final. Mentre que en Tolstoi sembla haver-hi una llum d’esperança (sembla que ens vingui a dir allò tòpic de “no hi ha mal que per bé no vingui), per mitjà de la transformació moral d’alguns personatges (en especial de Stepan, fruit de la mala consciència que li produeix el seu darrer crim i de la lectura dels Evangelis), Bresson tanca la pel·lícula en la més absoluta negror, amb un home innocent esdevingut un assassí com a conseqüència de l’encadenament de fets atzarosos.
En l’obra de l’escriptor rus hi ha molts personatges, ja que la història es va estenent com una taca d’oli, ramificant-se en diferents línies narratives, a partir de l’anècdota inicial. I quina és aquesta anècdota inicial que Bresson respecta completament? Un jove demana al seu pare que li doni més diners dels habituals perquè té un deute amb un amic. Com que no ho aconsegueix, amb l’ajuda d’un company posa en circulació un bitllet fals (en la novel·la modifica el valor d’un cupó, que suposo que era una mena de paper moneda de l’època) comprant un marc en una botiga de fotografia.
Aquest fet, fruit de la irresponsabilitat de la joventut, de la lleugeresa del seu comportament, que no pensa en les conseqüències dels seus actes, posa en marxa una sèrie de fets que s’aniran encadenant de tal manera que acabaran ocasionant la desgràcia de Yvon Targe (Christian Patey, “model” debutant com la resta), un repartidor de gasoil a qui el fotògraf ha donat els bitllets falsos com a pagament del seu subministrament.
A causa del fals testimoni del dependent de la botiga, Lucien (Vincent Risterucci), Yvon és culpabilitzat i perd el judici que ha promogut contra el fotògraf. És acomiadat de la feina i, amb la indolència habitual en el cinema de Bresson, acaba participant en un robatori frustrat.
Condemnat a tres anys, la dona se separarà d’ell, després que la seva filla mori de diftèria.
Per la seva banda, Lucien a qui també ha acomiadat el fotògraf, es dedica al robatori, començant per la caixa de cabals de la botiga on treballava.
Yvon, ja a la presó, s’intenta suïcidar sense èxit (una vegada més, el suïcidi, quelcom que també està present en Tolstoi, on Stepan s'intenta penjar). Després de recuperar-se a l’hospital, retorna a la presó on coincidirà amb Lucien, que li proposarà fugir junts. Yvon ho rebutja. Lucien s’escapa, fugida que Bresson ens explica amb una senzillesa impressionant: sobre un pla fix de la porta de la cel·la de Yvon, sentim una sirena i soroll de corredisses. En la novel·la, Tolstoi descriu la fugida de tal manera que un no pot més que pensar que aquelles poc més de dues pàgines les va tenir molt presents Bresson a l’hora de fer el guió d’
Un condamné à mort s’est echappé, gairebé trenta anys abans.
Passat un temps, Yvon surt de la presó, però el més tràgic encara ha de succeir. Un Yvon que sembla haver perdut completament el nord, esdevé un assassí. No hi ha esperança per a Yvon, una víctima dels diners, que l’han portat inexorablement al crim més horrorós.
Duríssim final d’una obra cinematogràfica que, pel·lícula a pel·lícula, s’ha anat fent més i més fosca.
L’argent és, en aquest sentit, la culminació de tot el cúmul de desgraciats que hem anat veient en els darrers films. Y Bresson, superats ja els 80 anys (però mostrant-se més en forma que mai), arriba al final de la seva carrera (tot i que encara viuria 16 anys més, morint als 98 anys), amb una fidelitat total al seu concepte de cinematògraf: encadenats sonors; muntatge magistral que fa avançar la història amb una rapidesa sensacional, fent ús dels plans imprescindibles, sense res superflu; refús de la música extradiegètica; i, per descomptat, amb el rigor habitual pel que fa a les interpretacions. Els seus “models” actuen sense cap èmfasi, a pesar de la història que estan vivint, llevat d’alguns moments de fúria de Yvon, una fúria, però, gèlida. La majoria de persones que apareixen en els enquadraments, siguin “models” o simples extres, mantenen una mirada neutra, sovint mirant cap al terra.
I amb
L’argent hem arribat al final del camí. Serà difícil establir una ordenació dins de les pel·lícules de Bresson, formen un conjunt d’una homogeneïtat enorme, llevat els seus dos primers films. En tot cas,
L’argent és una de les seves pel·lícules que més m’han agradat, però el rànquing final ja el fixaré quan fem el tradicional qüestionari Fletcher. Serà el moment de fer el balanç d’una de les revisions més interessants de totes les que hem fet al llarg d’aquests anys. De tota manera, encara ens queda un comentari a fer.
