Re: [Hilo multiidioma] Robert Bresson: revisando sus películas
10.
Cuatro noches de un soñador (
Quatre nuits d’un rêveur, 1971)
Diverses repeticions conflueixen en el visionat de
Quatre nuits d’un rêveur. D’una banda, les subjectives: torno a necessitar acudir al web rarefilmm.com i em trobo, un cop més, amb una còpia només amb subtítols en anglès i de qualitat d’imatge discreta (i format una mica retallat), la qual cosa s’agreuja perquè es tracta d’un film en què l’acció transcorre la major part del temps de nit.
Seguim amb les repeticions, ara objectives: Bresson continua filmant en color (ja vam dir que no l’abandonarà, no retornarà al blanc i negre), i, a més, adapta novament un relat de Dostoievski. Si a
La femme douce era “La dulce” (títol de la traducció castellana de l’editorial Funambulista, que tinc intenció de llegir els propers dies), ara serà “Noches blancas” (títol de l’edició en castellà de Bruguera de fa una pila d’anys). Així, després de dedicar dos films a obres de Georges Bernanos (
Journal d’un curé de campagne i
Mouchette), ara fa el mateix amb Dostoievski, i a més l’un darrere l’altre.
D’aquest relat de l’escriptor rus, ja en vam parlar quan vam revisar la filmografia de Visconti. El director milanès el va adaptar a
Le notti bianche, de 1957, amb Marcello Mastroianni, Maria Schell y Jean Marais. Qui s’interessi per la pel·lícula de Visconti, en el fil
Luchino Visconti: revidando sus películas trobarà els comentaris que li vam dedicar en el seu moment.
La trama argumental és, lògicament, similar a la de Visconti, tot i que l’italià reduïa les nits a tres, mentre que Bresson és fidel a l’original literari pel que fa al nombre jornades nocturnes. Òbviament, hi ha un canvi en la localització geogràfica i temporal. El relat situa l’acció a Sant Petersburg (Visconti ho feia a Livorno), mentre que Bresson ho fa a París, en concret al voltant del cèlebre Pont Neuf. Pel que fa a l’època, Bresson remet a la seva rabiosa contemporaneïtat (també ho feia Visconti, però de manera molt menys marcada, de fet la seva era quasi una fantasmagoria intemporal).
Em preguntava en un comentari anterior, si es notaria en les pel·lícules de Bresson els efectes del Maig del 68 i tot el moviment juvenil de finals dels seixanta. A la vista de
Quatre nuits d’un rêveur he de dir que sí, i de forma sorprenent. Per una banda, en la música, molt present al llarg de la pel·lícula, sempre diegètica, per mitjà d’un grup de joves d’aspecte hippy que toquen la guitarra i canten a la vora del Sena. Per l’altra, insistint en els nus. Com va passar en l’obra de tants altres directors (com Antonioni o el mateix Visconti), sembla com si durant els anys setanta necessitessin “alliberar-se” de l’encotillament de la censura del passat, de manera que en les imatges del seus films comenci a sovintejar la carn, si jove i bella millor.
En aquest cas la carn serà la de la jove protagonista (en això Bresson és més fidel a Visconti, que recorria a dos actors ja grandets, com Mastroianni i Schell, enlloc de joves inexperts, que és el que presenta Dostoievski), Marthe, encarnada per Isabelle Weingarten, debutant com era d’esperar en Bresson per tal de mantenir-se fidel al seu concepte de “models”, i que després va tenir una carrera cinematogràfica no gaire extensa, amb participació en films de Jean Eustache, Wim Wenders i Manoel de Oliveira entre altres.
Després d’un breu pròleg en què veiem el protagonista masculí, Jacques (Guillaume des Forêts), passant en solitari un dia de diumenge al camp, la primera nit suposarà la presentació de la mínima trama dramàtica: Marthe està a punt de llançar-se a les aigües del Sena, però Jacques aconsegueix evitar-ho.
Serà en la segona nit quan facin les presentacions d’una manera més formal. Jacques li parla de la seva vida: la d’un jove pintor una mica desvagat, solitari. En forma de flashback Bresson visualitza, primer, el deambular de Jacques pels carrers de París seguint noies joves per les quals se sent atret, com una forma d’enamorament a distància (afortunadament, Bresson no és Truffaut i Jacques no està interpretat per Jean-Pierre Léaud), moment que m’ha recordat
Dans la ville de Sylvia, de José Luis Guerín.
Després, assistim a una conversa entre Jacques i un company de l’escola d’art, en què aquest teoritza sobre la seva manera d’entendre la pintura (recordem que Bresson era també pintor).
A continuació, és Marthe, que respon al fenotipus de dona una mica ingràvida que semblava agradar a Bresson, la que conta la seva història: el seu enamorament d’un jove (Jean-Maurice Monnoyer) a qui la mare lloga una habitació.
Sense arribar a veure’l, només sentint la veu i els sorolls que fa a l’habitació del costat, Marthe decideix truca a la seva porta i lliurar-s’hi, malgrat que ell li diu que se’n va a Yale i que trigarà un any a tornar, durant el qual haurà d’esperar-lo. Abans, Bresson filma la que potser és la seqüència més sensual fins ara de la seva filmografia, quan mostra amb detall com Marthe es contempla nua davant d’un mirall mentre sona de fons una musica brasilera (de Marku Ribas).
Marthe, que sap que el seu amant ha tornat, però que no ha acudit a la cita en el Pont Neuf, dona una carta a Jacques perquè la hi faci arribar per mitjà d’uns amics.
Tampoc no apareixerà durant la tercera nit. Durant la quarta, Jacques confessa a la noia que s’ha enamorat d’ella (i la magreja lleugerament, una mostra més que la mirada de Bresson no és mai innocent en qüestions de sexe). Passegen per la vora del Sena, escolten la música dels joves hippies una vegada més, i acaben en un bar, on Bresson filma amb insistència les cames de la parella i com s’agafen les mans sota la taula.
Però, fidel al relat, i com també resolia Visconti, l’objecte del seu amor apareix finalment, es troben casualment pel carrer, i Marthe no té dubtes amb qui ha d’anar-se’n.
Jacques retorna a la seva soledat, a la seva pintura. I a la seva gravadora. Aquest és un dels detalls més curiosos del film: com en altres pel·lícules de Bresson el so és un dels elements claus. D’una banda, com ja passava a
Le femme douce, el del carrer, en especial el del trànsit, té una presència constant, amorosida per les melodies dels músics. De l’altra, Jacques es dedicarà a gravar constantment frases (fins i tot, el so dels coloms) i després reproduir-les de manera obsessiva.
Sense que es pugui dir que tant
La femme douce com
Quatre nuits d’un rêveur suposin un canvi d’estil dins la filmografia de Bresson, sí és cert que el director radicalitza encara més alguns trets característics dels seus films anteriors, com per exemple la importància de la banda sonora diegètica o la fragmentació de les imatges, l’abundant ús dels plans tancats sobre els cossos dels protagonistes. Així, una història d’amor juvenil, que a voltes ens pot fer pensar en Rohmer, per la languidesa dels protagonistes, l’atzarós de la resolució de la història, l’aparent inconsistència de les seves vides, adquireix un formalisme que a aquestes alçades de la revisió ja podem denominar típicament bressonià.
Amb tot, potser en part per la qualitat de la còpia visionada, o perquè aquest cop l’amateurisme dels actors, en especial de Guillaume des Forêts, no em convenç,
Quatre nuits d’un rêveur em sembla si no un petit pas enrere sí almenys una reiteració que perd en la comparació amb els films anteriors. En tot cas, la propera entrega, després del descans de dues setmanes per tal de no competir amb el Festival de Sitges, serà un film, almenys sobre el paper, radicalment diferent:
Lancelot du Lac.