Re: Robert Bresson: revisando sus películas
06.
Procès de Jeanne d’Arc (1962)
Inevitablement, a l’hora de visionar el film que Bresson dedica a Jeanne d’Arc, ens ve a la memòria cinèfila la pel·lícula de Carl Theodor Dreyer sobre la Pucelle d’Orléans,
La passion de Jeanne d’Arc, molt més en el nostre cas, després d’haver revisat íntegrament la filmografia del danès fa pocs mesos.
Però les diferències entre l’una i l’altra aproximació a la santa francesa són notables. Comencen pel mateix títol de la pel·lícula. Mentre que Dreyer remarca la “passió” de Jeanne, la qual cosa sembla remetre’s al seu aspecte més humà, massa humà, Bresson fa recaure l’accent en el “procés”, una manera de prendre certa distància sobre els aspectes més dramàtics i sentimentals del fet històric. Malgrat que tant l’un com l’altre parteixen de les actes del judici que Jeanne va patir a Rouen el 1431, Bresson es basa també, tal com s’indica en un rètol inicial, en el procés de rehabilitació defensat davant el Papa 25 anys després, el qual va comportar la nul·litat del judici que l’havia condemnada a mort.
Bresson comença la pel·lícula precisament amb una referència al procés de rehabilitació, i amb un dels escassos moviments de càmera del film. Un tràveling segueix els peus d’una dona (de dreta a esquerra de la pantalla) de la qual no arribarem a contemplar mai el rostre: són els de la mare de Jeanne quan es presenta davant la delegació enviada a París per la Santa Seu. Després d’aquest pròleg, l’acció passa ja a circumscriure’s exclusivament a les darreres jornades del judici a Jeanne i l’execució final a la foguera.
Mentre que Dreyer, per raons òbvies en tractar-se d’un film mut, focalitza el seu interès estètic en les cares de Jeanne i dels seus jutges i carcellers, mitjançant un autèntic àlbum de rostres sobre fons blanc, desproveït el pla de qualsevol mena d’adorn que vagi més enllà de les figures humanes, Bresson centra l’atenció en les paraules, fins i tot diria que en el so de les paraules. Davant de l’expressivitat extrema de Falconetti, Bresson enquadra a Jeanne (interpretada, com la resta dels personatges, per una actriu no professional, Florence Delay, de cognom artístic Carrez) mantenint sempre una certa distància física, sense utilitzar el recurs dels impressionants primers plans de Dreyer.
Bresson, a les seves “Notes sur le cinématographe”, es mostra crític amb l’elecció estètica de Dreyer: “
Faute de vrai, le public s’attache au faux. La façon expressionniste dont Mlle. Falconetti lançait ses yeux au ciel, dans le film de Dreyer, arrachait les larmes”. El judici de Bresson és molt dur amb Dreyer: la manera com el danès ens mostra el rostre de Maria Falconetti en primer pla, diu, està mancat de veritat, només serveix per arrancar les llàgrimes del públic, és un recurs fals, que Bresson rebutja radicalment en les seves pel·lícules.
Tampoc recorrerà a aquest recurs a l’hora de mostrar-nos els jutges, cosa que Dreyer sí feia, en especial pel que fa al bisbe Cauchon o el personatge interpretat per Maurice Schutz.
Si en el rostre de Falconetti podíem apreciar la suor, les llàgrimes, els porus de la pell, de Delay se’ns ofereix una imatge estilitzada, a la qual cosa ajuda el físic de l’actriu, que sembla emanar una estranya espiritualitat de les seves faccions. Aquesta Jeanne sembla que interioritza el seu patiment, un sofriment que no es fa notar tampoc en la manera com respon a les preguntes dels jutges: a vegades sembla que qui parla sigui un autòmat, quasi sense emoció, com una sonsònia.
Bresson se serveix sovint de una planificació que fragmenta els cossos i l’espai. Recorre també a les el·lipsis temporals i a les seqüències curtes, de manera que la fragmentació no solament es dona en l’espai sinó també en el temps. Pel que fa al contingut, construeix la narració (brevíssima, de poc més d’una hora) a partir de les preguntes i respostes del procés; de les anades i tornades de la cel·la, amb especial atenció a les cadenes que envolten els peus de Jeanne;
de l’espionatge al que són sotmesos els seus moviments dins la cel·la;
de les amenaces de tortura; de la malaltia de Jeanne, qui sap si enverinada... En la part final assistim als moments claus: la primera abjuració, que li comportarà la pena de cadena perpètua, evitant així la foguera, i més tard, quan els carcellers han intentat forçar-la (imatges que Bresson elideix), rectificar i refermar-se en les seves declaracions inicials, la qual cosa la porta a la mort.
En la seqüència culminant, l’execució a la foguera, Bresson torna a fer servir el recurs del tràveling sobre els peus (ara d’esquerra a dreta, com si volgués tancar el cercle), aquest cop de Jeanne, que camina cap al seu destí final. La donzella és encadenada i lligada al pal on serà cremada.
En Bresson s’obvia el dramatisme patètic del film de Dreyer: les reaccions del poble que assisteix a l’execució es redueixen a una sèrie de veus en off (en la meva opinió molt artificials, com si procedissin d’una màquina), sense que mai no es vegi dins del pla a la gent, res a veure amb la revolta popular que esclata en el film del danès i que dona com a resultat alguns dels moments més impactants de la pel·lícula.
El tràgic final respon a l’austeritat que presideix tota la proposta: la imatge del pal de la foguera, solitari i recremat, desapareguda Jeanne, qui sap si convertida en cendra que s’ha endut el vent.
No entro a opinar sobre els aspectes més confessionals o històrics que giren al voltant de la vida i la mort de Jeanne d’Arc, canonitzada a principis del segle XX (poc abans del film de Dreyer). No sé si és més fidel al personatge la pel·lícula de luterà Dreyer o la del catòlic Bresson. Però sí que he de dir que m’arriba molt més la manera com ens presenta el drama Dreyer que no pas Bresson. Amb tot, em sembla innegable que el radicalisme estètic de Bresson fa que les seves propostes cinematogràfiques siguin d’una coherència i rigor dignes d’elogi. Veurem la propera setmana què ens proposarà en un film tan singular com
Au hasard Balthazar que té, com a protagonista principal... un ruc.
