Tema: [Hilo multiidioma] Robert Bresson: revisando sus películas

Iniciado por Alex Fletcher

Amic Mad, jo tinc una copia pescada per la red del film, sembla que una mica retallada pels costats, però amb subtítuls amb castellà, amb una qualitat d'imatge acceptable, si vols ja saps, te l'envio per carta.

Gràcies, però potser no cal, l'ideal seria tenir-ne una copia en BD. És sorprenent, però només trobo a Amazon una edició italiana en DVD. De tota manera, la copia que he vist també era visible i el subtítulat en anglès era comprensible, tot i que hi havia algun moment, breu, en què desapareixia. A mi també m'ha semblat que el format estava lleugerament retallat. Segons les fonts, ha de ser 1,66:1 i, en canvi, m'omplia tota la pantalla (o sigui, aprox. 1,77:1).

Iniciado por Alex Fletcher

Fantàstica la Dominique Sanda, es d'aquelles actrius que et deixen embobat per la seva normalitat i bellesa natural, tan típica del cinema francés. Com actriu, tot i ser la seva òpera prima, em sembla que està a un alt nivell, espero, per la intro, una personatge fràgil, tranquil, sense moltes merdes més afegides (tragèdies passades, familia destroçada, etc...) sencillament, una noia normal, en una vida normal, però que es fuetejada per l'amor, portant-la a donar el pas fatal, en un dels moments cinematogràfics més destacats d'en Bresson, tan la intro com la outro. Per cert l'actriu l'he vista a CONFIDENCIAS d'en Visconti, pero no la recordo a ella.

Visconti la converteix en la imatge de la mare del protagonista (Burt Lancaster). Només surt uns instants, en una de les remembrances del vell professor. No sé si arriba a tenir línia de diàleg.

10. Cuatro noches de un soñador (Quatre nuits d’un rêveur, 1971)



Diverses repeticions conflueixen en el visionat de Quatre nuits d’un rêveur. D’una banda, les subjectives: torno a necessitar acudir al web rarefilmm.com i em trobo, un cop més, amb una còpia només amb subtítols en anglès i de qualitat d’imatge discreta (i format una mica retallat), la qual cosa s’agreuja perquè es tracta d’un film en què l’acció transcorre la major part del temps de nit.

Seguim amb les repeticions, ara objectives: Bresson continua filmant en color (ja vam dir que no l’abandonarà, no retornarà al blanc i negre), i, a més, adapta novament un relat de Dostoievski. Si a La femme douce era “La dulce” (títol de la traducció castellana de l’editorial Funambulista, que tinc intenció de llegir els propers dies), ara serà “Noches blancas” (títol de l’edició en castellà de Bruguera de fa una pila d’anys). Així, després de dedicar dos films a obres de Georges Bernanos (Journal d’un curé de campagne i Mouchette), ara fa el mateix amb Dostoievski, i a més l’un darrere l’altre.

D’aquest relat de l’escriptor rus, ja en vam parlar quan vam revisar la filmografia de Visconti. El director milanès el va adaptar a Le notti bianche, de 1957, amb Marcello Mastroianni, Maria Schell y Jean Marais. Qui s’interessi per la pel·lícula de Visconti, en el fil Luchino Visconti: revidando sus películas trobarà els comentaris que li vam dedicar en el seu moment.

La trama argumental és, lògicament, similar a la de Visconti, tot i que l’italià reduïa les nits a tres, mentre que Bresson és fidel a l’original literari pel que fa al nombre jornades nocturnes. Òbviament, hi ha un canvi en la localització geogràfica i temporal. El relat situa l’acció a Sant Petersburg (Visconti ho feia a Livorno), mentre que Bresson ho fa a París, en concret al voltant del cèlebre Pont Neuf. Pel que fa a l’època, Bresson remet a la seva rabiosa contemporaneïtat (també ho feia Visconti, però de manera molt menys marcada, de fet la seva era quasi una fantasmagoria intemporal).



Em preguntava en un comentari anterior, si es notaria en les pel·lícules de Bresson els efectes del Maig del 68 i tot el moviment juvenil de finals dels seixanta. A la vista de Quatre nuits d’un rêveur he de dir que sí, i de forma sorprenent. Per una banda, en la música, molt present al llarg de la pel·lícula, sempre diegètica, per mitjà d’un grup de joves d’aspecte hippy que toquen la guitarra i canten a la vora del Sena. Per l’altra, insistint en els nus. Com va passar en l’obra de tants altres directors (com Antonioni o el mateix Visconti), sembla com si durant els anys setanta necessitessin “alliberar-se” de l’encotillament de la censura del passat, de manera que en les imatges del seus films comenci a sovintejar la carn, si jove i bella millor.

En aquest cas la carn serà la de la jove protagonista (en això Bresson és més fidel a Visconti, que recorria a dos actors ja grandets, com Mastroianni i Schell, enlloc de joves inexperts, que és el que presenta Dostoievski), Marthe, encarnada per Isabelle Weingarten, debutant com era d’esperar en Bresson per tal de mantenir-se fidel al seu concepte de “models”, i que després va tenir una carrera cinematogràfica no gaire extensa, amb participació en films de Jean Eustache, Wim Wenders i Manoel de Oliveira entre altres.

Després d’un breu pròleg en què veiem el protagonista masculí, Jacques (Guillaume des Forêts), passant en solitari un dia de diumenge al camp, la primera nit suposarà la presentació de la mínima trama dramàtica: Marthe està a punt de llançar-se a les aigües del Sena, però Jacques aconsegueix evitar-ho.



Serà en la segona nit quan facin les presentacions d’una manera més formal. Jacques li parla de la seva vida: la d’un jove pintor una mica desvagat, solitari. En forma de flashback Bresson visualitza, primer, el deambular de Jacques pels carrers de París seguint noies joves per les quals se sent atret, com una forma d’enamorament a distància (afortunadament, Bresson no és Truffaut i Jacques no està interpretat per Jean-Pierre Léaud), moment que m’ha recordat Dans la ville de Sylvia, de José Luis Guerín.



Després, assistim a una conversa entre Jacques i un company de l’escola d’art, en què aquest teoritza sobre la seva manera d’entendre la pintura (recordem que Bresson era també pintor).

A continuació, és Marthe, que respon al fenotipus de dona una mica ingràvida que semblava agradar a Bresson, la que conta la seva història: el seu enamorament d’un jove (Jean-Maurice Monnoyer) a qui la mare lloga una habitació.



Sense arribar a veure’l, només sentint la veu i els sorolls que fa a l’habitació del costat, Marthe decideix truca a la seva porta i lliurar-s’hi, malgrat que ell li diu que se’n va a Yale i que trigarà un any a tornar, durant el qual haurà d’esperar-lo. Abans, Bresson filma la que potser és la seqüència més sensual fins ara de la seva filmografia, quan mostra amb detall com Marthe es contempla nua davant d’un mirall mentre sona de fons una musica brasilera (de Marku Ribas).



Marthe, que sap que el seu amant ha tornat, però que no ha acudit a la cita en el Pont Neuf, dona una carta a Jacques perquè la hi faci arribar per mitjà d’uns amics.

Tampoc no apareixerà durant la tercera nit. Durant la quarta, Jacques confessa a la noia que s’ha enamorat d’ella (i la magreja lleugerament, una mostra més que la mirada de Bresson no és mai innocent en qüestions de sexe). Passegen per la vora del Sena, escolten la música dels joves hippies una vegada més, i acaben en un bar, on Bresson filma amb insistència les cames de la parella i com s’agafen les mans sota la taula.



Però, fidel al relat, i com també resolia Visconti, l’objecte del seu amor apareix finalment, es troben casualment pel carrer, i Marthe no té dubtes amb qui ha d’anar-se’n.

Jacques retorna a la seva soledat, a la seva pintura. I a la seva gravadora. Aquest és un dels detalls més curiosos del film: com en altres pel·lícules de Bresson el so és un dels elements claus. D’una banda, com ja passava a Le femme douce, el del carrer, en especial el del trànsit, té una presència constant, amorosida per les melodies dels músics. De l’altra, Jacques es dedicarà a gravar constantment frases (fins i tot, el so dels coloms) i després reproduir-les de manera obsessiva.



Sense que es pugui dir que tant La femme douce com Quatre nuits d’un rêveur suposin un canvi d’estil dins la filmografia de Bresson, sí és cert que el director radicalitza encara més alguns trets característics dels seus films anteriors, com per exemple la importància de la banda sonora diegètica o la fragmentació de les imatges, l’abundant ús dels plans tancats sobre els cossos dels protagonistes. Així, una història d’amor juvenil, que a voltes ens pot fer pensar en Rohmer, per la languidesa dels protagonistes, l’atzarós de la resolució de la història, l’aparent inconsistència de les seves vides, adquireix un formalisme que a aquestes alçades de la revisió ja podem denominar típicament bressonià.

Amb tot, potser en part per la qualitat de la còpia visionada, o perquè aquest cop l’amateurisme dels actors, en especial de Guillaume des Forêts, no em convenç,



Quatre nuits d’un rêveur em sembla si no un petit pas enrere sí almenys una reiteració que perd en la comparació amb els films anteriors. En tot cas, la propera entrega, després del descans de dues setmanes per tal de no competir amb el Festival de Sitges, serà un film, almenys sobre el paper, radicalment diferent: Lancelot du Lac.

Aquest cop estem més d'acord que en el fil d'en Bunyuel, amic Mad . Vec que has tingut el mateix problema amb la versión que has vist que el film anterior, en el meu cas, també ho mateix, un artxiu, lleugerament retallat pels costats, però amb subtítuls no incrustats en castellà, cosa que ho feia perillós, ja que molt cops, els subtítuls estan desincronitztats, i fan del visionat una tortura, bé, millor dit, farien una tortura, perquè automàticament descarto el visionat, però no és el cas. Ahhh i qualitat d'imatge acceptable.

Ho més que m'està agradant de la filmografia d'en Bresson, és la diferència de temàtiques, situacions, persontges, sempre amb la formalitat Bresson, pero tenint la sensació d'està veient algo nou. Desgraciadament, el film que toca, no tinc aquesta sensació, que aquesta és que estic veient uns segona part de UNA MUJER DULCE, podria ser UNA MUJER DULCE 2: CONOCE A UN ARTISTA.

Curiosament, i abans de lleigir la classe magistral d'en Mad, penso ho mateix en i relaciono en Bresson amb l'Antonioni, ja només a nivell sexual, que està clar que ambdós es van alliberar i es van quedar a gust, sino que quan vaig veure EL REPORTERO, sense ser la seva millor peli, va ser molt disfrutona, el següent visionat va ser EL MISTERIO DE OBERWALD, un conyassu de ciudado, i el principi de la decaiguda total de l'Antonioni, ja que el que ve després té tela també. Doncs he tingut la mateixa sensació, això sí, la peli d'en Bresson no és tan conyassu com la de l'Antonioni, repeteixo sense tenir res a veure entre elles. Però tinc por que a partir d'aquí, la filmo d'en Bresson, agafi el camí del conyassu.



La intro és molt atraient, com és habitual en el cinema d'en Bresson, presentació de personatges, situacions, atmósfera. Els primers trovaments de la parella d'infeliços, a part de l'espectacular nuament, per sensual, com ha dit el Mad, és de babejar, és per mi la millor part del film. Després sí que noto un cansament en la part central, ja sigui per reiteració temàtica que ve de l'anterior, o per aguantar les pejes mentals d'un artista francés. No se que es més difícil d'aguantar, un xef francés (o espanyol també els entraria aquí), un pintor (o artista) francés, o un futbolista mediàtic francés....crec que podria posar més professions acompanyat per l'adjectiu francés, pero no vull faltar

I com que he de preparar la maleta per anar a Sitges, parcialment buida, per omplir-le de souvenir, o sia pelis , i com que la peli no m'ha emocionat com en Bresson en tenia mal acostumbrat, doncs ho deixo així. Pas enrere en la filmografia Bressoniana, i amb l'ay al cor pels futurs visionats, soc un patidor.

I comparativament amb la de Visconti què et sembla?

Iniciado por mad dog earle

I comparativament amb la de Visconti què et sembla?

La del Visconti, recordo que em va agradar força, i és clar, en Mastroianni no es irritable com el prota d'en Bresson. Inclus el Marais em va agradar

La dulce (1876), de Fiódor Dostoievski



Afegeixo un breu comentari sobre la novel·la curta de Dostoievski que va adaptar Bresson a La femme douce. N’he llegit una traducció al castellà de la editorial Funambulista. Es tracta d’un text breu (poc més de cent pàgines, però en format de butxaca i lletra gran) que té la mateixa estructura del film. Després d’un breu pròleg en què l’autor avança el contingut del text, assistim a les declaracions atropellades del marit de la dona que s’acaba de suïcidar. Dostoievski justifica així l’estil:

“He ahí el tema. Por supuesto, el desarrollo del relato se extiende durante varias horas, a trompicones y saltando de una cosa a otra sin relación aparente, y de forma bastante confusa: tan pronto habla solo como parece dirigirse a un auditorio invisible, o a una especie de juez. Pero es que siempre ocurre así en la realidad. Si un estenógrafo hubiera podido escucharlo y anotar sus palabras, el resultado hubiese sido más tosco, menos acabado que el que yo presento aquí, pero, creo, el orden psicológico probablemente hubiese sido el mismo”.

Si en el text l’auditori invisible el constitueix el lector, en el film és l’espectador, a més d’una vella criada (Lukeria a la novel·la; Anna en el film). Hi ha una petita diferència en l’estructura: la pel·lícula comença amb la visualització del suïcidi, tot i que Bresson ens estalvia la vista del cos caient, simbolitzada per un xal que voleia. A continuació comença el soliloqui del marit. A la novel·la ens trobem directament amb el cos de la morta dins del taüt, col·locat sobre dues taules de joc, i l'inici de les divagacions del marit.

En essència, el que passa és el mateix: el propietari d’una casa d’empenyoraments s’enamora d’una joveníssima clienta (al voltant de setze anys) i s’hi casa. Al cap d’un temps, descobrirà que la dona té una relació amb un home, un militar (a diferència de l’anonimat del possible amant a la pel·lícula). Igual que a la pel·lícula, apareix una pistola i vivim una tensa nit en què ella apunta al cap del marit mentre aquest dorm, però no dispara. A partir d’aquest fet, dormen separats i la noia emmalalteix. Finalment, quan el marit busca la reconciliació i expressa el seu amor per ella, la dona se suïcida. Abans, com en el film, somriu de manera enigmàtica.

A diferència de Bresson, que utilitza les tribulacions dels dos personatges per fer una mena de recorregut per diferents mostres d’art i de cultura de l’època, Dostoievski es mostra més interessat a explicar els orígens del marit: un militar que va abandonar l’exèrcit després de viure una situació que li va comportar l’acusació de covardia. Bresson prescindeix d’aquests detalls i es concentra més en la relació de la parella, obviant al màxim, com és habitual en la seva obra, l’atenció als aspectes psicològics que puguin fer més entenedor el comportament dels personatges. Amb tot, malgrat que Dostoievski s’esplaia en les explicacions que es dona a si mateix el marit, tot i que de manera confusa i a voltes contradictòria, res sabem del que pensa ella, a l'igual que en el film.

En definitiva, un text molt atractiu, molt modern, de lectura recomanable per a qui s’hagi interessat per la pel·lícula de Bresson.

Després del parèntesi sitgetà, recupero el fil de la revisió de Bresson amb un dels seus films més austers, malgrat que la temàtica es prestava a l’espectacularitat.

11. Lancelot du Lac (1974)



De pel·lícules sobre el cicle artúric, els cavallers de la Taula Rodona o la recerca del Greal, se n’han fet un munt, des de la hollywoodenca amb coloraines Knights of the Round Table, de Richard Thorpe, aventura que em va fascinar de nen, a l’estetitzant Excalibur, de John Boorman, passant per la estilitzada i distanciadora Perceval le Gallois, d’Éric Rohmer, sense oblidar una aproximació recent que pretén ser més historicista, la decebedora King Arthur, d’Antoine Fuqua, o la més nostrada i wagneriana Parsifal, del tortosí Daniel Mangrané, amb la col·laboració com a “realitzador tècnic” de Carlos Serrano de Osma, rodada en exteriors a Montserrat, que vaig comentar en “l’altre racó”.

Però si alguna pel·lícula em recorda l’inici de Lancelot du Lac és una que està a les antípodes del cinema de Bresson, curiosament estrenada l’any següent: Monty Python and the Holy Grail, o com s’anomenà en castellà Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores.



L’inici del film de Bresson sembla talment que pertanyi al film dels Cleese, Palin i companyia. Sense cap presentació ni títols de crèdit assistim a les baralles d’uns cavallers no identificats, indistingibles: soroll de ferralla, caps decapitats, raigs de sang, esquelets penjats amb armadura. Cap èpica, cap espectacularitat, només soroll, violència i confusió.



Després d’aquest pròleg, un rètol ens informa del moment en què es troben les aventures dels cavallers de la Taula Rodona en la seva recerca del Greal. Després de tanta mort i destrucció, retornen al castell del rei Artús, tots menys Perceval, amb les mans buides. En particular, la pel·lícula se centra en la figura de Lancelot du Lac (Luc Simon), el cavaller (i amant) de la reina Guenièvre (Laura Duke Condominas, una “model” que respon perfectament a la tipologia de les protagonistes dels films de Bresson).



Bresson accentua encara més el recurs a la fragmentació dels cossos, a l’ús generalitzat dels plans tancats, de manera que sovint el que veiem són peus, cames, esquenes, però no els rostres. Les veus se superposen a aquests cossos desmembrats, sovint mitjançant encadenats sonors, la qual cosa, juntament amb la omnipresent banda sonora composta pel soroll de les armadures (que a mi personalment em sembla tremendament artificial i distanciadora), provoca una estranya sensació, que fa que ens allunyem de la història que se’ns conta. A més, com és habitual en el cinema de Bresson, els “models” parlen amb una cantarella recitativa, que treu emoció als parlaments, tant els suposadament amorosos, entre Lancelot i la reina, com els que descriuen les intrigues de la cort, on Mordred conspira contra Lancelot i, en definitiva, contra Artús.

Un dels moments més atractius de la pel·lícula, on a més s’exacerben les característiques formals descrites, és el del torneig, en el qual Lancelot participa d’incògnit, com si així volgués respectar la paraula donada a la reina de no posar en risc la seva vida. Aquí reconec que l’elecció formal de Bresson és perfectament conseqüent amb el que se’ns explica, ja que bàsicament els enfrontaments entre els diversos cavallers s’il·lustren per mitjà de les potes dels cavalls, les banderes, els cops de llança i les caigudes, sense que puguem identificar ni l’ordre dels combats ni els participants ni el guanyador final.





El vencedor ha estat Lancelot, que deixarà el camp on s’ha desenvolupat el torneig i es refugiarà al bosc, greument ferit. Allà serà curat per uns camperols. Entre els altres cavallers es dubta de si Lancelot ha mort o simplement se n’ha anat del país. Per la seva banda, Mordred segueix amb la seva conspiració que té també com a objectiu ser el cavaller de la reina.

En el segment final s’incrementa la violència del pròleg: ara és una lluita de tots contra tots, en la que no hi haurà supervivents. Els darrer plans ens mostren un cavaller de pas vacil·lant, agonitzant, que sota l’atenta mirada dels corbs que volen sobre els morts, cau abatut entre un mar d’armadures immòbils. El darrer i brevíssim pla certifica el final del cavaller, que intuïm que es tracta de Lancelot, un pla final que m’ha recordat el d’Au hazard Balthasar: allà era un burro, ara és el llegendari cavaller, campió de la reina. Final patètic, apocalíptic, allunyat de tota visió èpica, romàntica o aventurera.





Reconec que no és una pel·lícula que aconsegueixi emocionar-me, més aviat el contrari. Aquí l’ascetisme formal de Bresson arriba al seu màxim nivell, sense deixar gaire marge de gaudi a l’espectador. Abandonada l’aproximació aventurera o mística al tema artúric, el que ens queda és una visió negríssima de la condició humana, però formulada amb una sequedat extrema que fa el visionat del film una experiència incòmoda. Hauré vist aquesta pel·lícula unes tres vegades a la meva vida i confesso que encara no li he sabut trobar el punt. Caldrà, si és el cas, intentar-ho de nou en el futur, perquè del que no hi ha dubte és que l’art de Bresson és un repte per als cinèfils que sovint té premi. De moment, la setmana que ve, Le diable probablement.

M'ha agradat molt,ja la comentaré

Iniciado por mad dog earle

11. Lancelot du Lac (1974)

Es tan estranya, tan desapegada i criptica! per mi és un 10/10

Un 10 o un 9,9? Seriosament, no puc amb aquesta pel·lícula. Potser algun dia tindré una revelació i sabré capturar el seu esperit, però el soroll de pots de les armadures m'expulsa. No m'atreveixo a ser gaire crític, perquè a aquestes altures de la revisió de Bresson el director s'ha guanyat la meva admiració, però aquesta se'm fa bola. Espero el teu comentari.

Les Anges du péché (1943)

https://64.media.tumblr.com/8ffc0c1e...5130c20f4d.jpg

Primer llarg del director,amb una diferencia de treballs posteriors.
Enfocament convencional, amb actors professionals.

Bresson s'apegaria a les convencions de nou, amb "Les Dames du Bois de Boulogne" (1945), abans de trencar i desenvolupar la seva própia forma d'expressió cinematográfica.

I am tot...aquesta primera cinta té molt a veure amb "Journal d'un curé de
campagne" (1951) i "Proces de Jeanne d'Arc" (1962), i de fet aquestes tres poden agrupar-se en una trilogia de fe i redenció. La heroína, Anne-Marie (magníficament interpretada per R Faure),ens recorda als protagonistes de les altres i acaba expulsada de la comunitat a la que s'ha dedicat desinteressadament,finalment és redimida per la inmensa puresa de la seva fe.


L'assassina antagónica y manipuladora Thérese (J Holt) prefigura aquests personatges defectuosos de Bresson,al
principi semblen per damunt de salvacions i mandangues però finalment es troben al seu camí tornant a la
bondat.El fet de que Ana María i Teresa acaben en el mateix lloc, a pesar de que una és una santa i
l´altra una pecadora es el resultat de que no hi ha absoluts en el bé i el
mal i que tots podem caure y ser perdonats.

Un començament notable al que li segueix una altra peli per la que tinc filia especial,la de Casares rotllo “les amistats perilloses”

En definitiva un dels debuts cinematogràfics més sorprenents de la història, fet mentre França encara estava sota l'ocupació nazi. Bresson va triar un tema aparentment atemporal.

Basat en l'autèntic convent de les Germanes de Béthany.

El diàleg concentrat (amb una mica d'ajuda de J Giraudoux ) i la fotografia modelada de P Agostini contribueixen a un resultat més que optim. Poques vegades els mons aparentment oposats de l´esperit i la carn han rebut un tractament tan sublim i ennoblidor.



7.5/10

Això em va recordar a V Lewton

És de la seqüència nocturna després que l' hagin feta fora del convent, oi? És un dels millors moments de la pel·lícula.

Iniciado por mad dog earle

És de la seqüència nocturna després que l' hagin feta fora del convent, oi? És un dels millors moments de la pel·lícula.

Sí,i el començament es molt noir.

AL final del visionat, m'enracordo d'una xarleta que varem tenir a Sitges amb el mestre Alcaudón, en que deia que una peli t'ha d'entretenir, tenim en compte la subjectivitat de cadascú pel que fa a l'entreteniment, Bresson et pot entretenir, però, desgraciadament, no en aquest film, el qual, per a mi, ha sigut bastant decebedor. Com vaig dir en el cicle de Visconti, si no dominas un gènere, deixa'l en pau, un film de la troupe de l'Artur sense una mínima épica, es difícil de digerir, a més a més els formalismes Bressonians no ajuden gens per endollarte, com diu el Mad, en plan tallant cossos. A part de les escenes d'acció, la del torneig, potser és la millor, però descarte de les altres, tampoc m'acaba d'endollar, les escenes de diàleg de face to face, són un cúmul de sorollets d'armuadura molt molest i unes caminates d'aquí cap allà. Per coses positives, no trovo gairebé res que destaqui, vinc contaminat de la raresa i de l'aburriment del producte. Sense dubtes ho pitjor per ara d'en Bresson. Espero que no tingui un film de Dunkerque

Iniciado por Alex Fletcher

Sense dubtes ho pitjor per ara d'en Bresson.

Se'm fa difícil ser tan radical , tot i que és possible que la col·loqui en darrer lloc, si faig prevaler la visió merament subjectiva de la satisfacció obtinguda. Sí que diria que és la pel·lícula que a mi més em costa digerir. Jo també em perdo en tant cos fragmentat, tants diàlegs amb to neutre i l'eixordador soroll de pots i cassoles de les armadures. Un ja espera que Bresson no serà ni Thorpe ni Boorman ni tan sols Rohmer, però tanta austeritat narrativa, tanta manca d'emoció, tanta fredor en una història llegendària... Queda per a una nova revisió en un futur. Però ja són unes quantes (inclòs un visionat a la Filmoteca en pantalla gran) i no aconsegueixo fer-me-la meva.

Això sí, m'encantarà llegir el comentari d'hannaben.

Crec que no tornaré a xafardejar el perfil de ningú més...
M'he posat a mirar el de mad dog i veig els seus misstges en català, tot aquest fil igual i em pensava que m'havia entrat un virus a l'ordinador o una cosa així..

Felicitats pel fil.

Iniciado por jmac1972

Crec que no tornaré a xafardejar el perfil de ningú més...
M'he posat a mirar el de mad dog i veig els seus misstges en català, tot aquest fil igual i em pensava que m'havia entrat un virus a l'ordinador o una cosa així..

Felicitats pel fil.

Això et passa per tafaner. Gràcies per la felicitació. És un treball conjunt, com sempre.

Iniciado por mad dog earle

Se'm fa difícil ser tan radical , tot i que és possible que la col·loqui en darrer lloc, si faig prevaler la visió merament subjectiva de la satisfacció obtinguda. Sí que diria que és la pel·lícula que a mi més em costa digerir. Jo també em perdo en tant cos fragmentat, tants diàlegs amb to neutre i l'eixordador soroll de pots i cassoles de les armadures. Un ja espera que Bresson no serà ni Thorpe ni Boorman ni tan sols Rohmer, però tanta austeritat narrativa, tanta manca d'emoció, tanta fredor en una història llegendària... Queda per a una nova revisió en un futur. Però ja són unes quantes (inclòs un visionat a la Filmoteca en pantalla gran) i no aconsegueixo fer-me-la meva.

Això sí, m'encantarà llegir el comentari d'hannaben.

És d'un altre planeta, té un moment hipnòtic total, dels meus preferits de la història del cinema.
Quan la vegi ja comentaré

12. El diablo, probablemente (Le diable probablement, 1977)



Després d’un film tan estrany i inusual com Lancelot du Lac (tot i que extremadament coherent amb el seu concepte de cinematògraf), el director recupera un context més coetani, més rabiosament modern, sense abandonar el pessimisme que cada cop més impregna les seves pel·lícules.

Com a Quatre nuits d’un rêveur ens trobem a París i envoltats de joves. Si en aquella aquesta aproximació a la inquieta joventut de l’època semblava un recurs una mica superficial, aquí en canvi Bresson juga fort, ens mostra el desconcert, la confusió, d’una joventut que rebutja el seu present, però que no sembla saber com construir-se un futur diferent i millor. Sorprèn que una de les perspectives que adopti Bresson, encarnada en els seus joves protagonistes, sigui una consciència ecològica que ens resulta tremendament actual (no oblidem que la crisi del petroli de principis dels 70 va significar en bona mesura l’inici de l’auge de l’ecologisme organitzat).

Però el fil conductor del “relat fílmic” no serà un dels compromesos joves, com per exemple Michel (Henri de Maublanc),



sinó el seu amic Charles (Antoine Monnier). D’ell sabem només començar la pel·lícula (després d’uns títols de crèdit sobre unes imatges nocturnes d’una embarcació navegant pel Sena parisenc), primer que "s’ha suïcidat" al cementiri de Père-Lachaise, i després que l’aparent suïcidi ha estat un assassinat (com veiem, la idea del suïcidi està molt present en les darrers films de Bresson). Les dues notícies, sense cap comentari, es mostren a partir de les pàgines d’un diari.





A continuació, la pel·lícula dona un salt enrere fins a 6 mesos abans.

El “model” elegit per Bresson per interpretar Charles respon clarament a la tipologia habitual en els seus protagonistes, masculins o femenins: un jove de cara fina i allargada, d’aspecte una mica ingràvid, lànguid.



Charles és un noi prim, una mica desmanegat, indolent, de braços caiguts, que camina donant saltets. Malgrat això, demostra ser un personatge arrogant (que predica cínicament el plaer desenfrenat com a solució personal) i (almenys per a mi) summament irritant, el típic adolescent maudite que es creu ser més que els altres, i que davant la confusió regnant decideix una sortida més estètica que moral: el suïcidi.



El seu particular via crucis fins a la mort ens permetrà donar un cop d’ull a la manera com viu el present el jovent (en el benentès que parlem de joves estudiants, il·lustrats, de classe mitjana, no d’obrers). Assistim a discussions polítiques on es parla de la destrucció de la societat, al treball d’un grup ecologista (que Bresson acompanya d’imatges documentals de desastres mediambientals, ja tòpiques) o a les estèrils controvèrsies religioses. I enmig, les relacions amoroses d’un indiferent Charles amb Edwige i Alberte.





No és, però, el possible triangle amorós el que sembla interessar a Bresson (en el qual també juguen el seu paper Michel i un altre personatge que escriu llibres). L’important, una vegada més, sembla el to sentenciós, recitatiu, amb el qual els personatges van desgranant al llarg del film les seves idees sobre el seu present.

Hi ha algun moment particularment sorprenent, i que dona sentit al títol del film. Durant un viatge en autobús, Charles i Michel inicien una conversa sobre la societat en la qual van prenent part altres passatgers del transport, diàleg improvisat que conclou a la resposa a la pregunta de "qui ens maneja": “le diable probablement”, expressada per un altre passatger de més edat.



Davant aquest present, Charles va donant passos camí del suïcidi. Primer mitjançant una ridícula escenificació a la banyera. Després, amb una pistola a la vora del riu.



Irònicament, serà gràcies a una visita al psicoanalista, que aquest li donarà la solució per vèncer la seva por, la seva indecisió a cometre’l: servir-se d’algú perquè el mati, a la manera com feien els nobles romans. L’elegit serà un amic drogoaddicte, Valentin (Nicolas Deguy), que a canvi de diners acceptarà l’encàrrec, acte que tindrà lloc durant la nit entre les tombes del Père-Lachaise (no sé si a prop de la de Jim Morrison, però seria una perfecta localització per al “The End” particular del nostre protagonista ). Bresson filma aquest final deixant Charles fora de camp i resolent l’acció amb una notable sequedat.



Els recursos que empra Bresson són els que ja hem descrit un munt de vegades: fragmentació dels cossos (de manera que hi ha cops en què no saps si la veu que s’escolta pertany a les cames que apareixen en el pla), plans molt tancats, manca de música extradiegètica (en un moment donat sona Monteverdi en un tocadiscos, o, com a Quatre nuits d’un rêveur, escoltem les interpretacions d’uns musics de carrer, d’aspecte hippiesc). La fotografia torna a ser de Pasqualino de Santis (habitual de Visconti per aquelles dates), com a Lancelot du Lac, amb plena fidelitat al principi d’austeritat de Bresson, que nega la necessitat de la bellesa fotogràfica, un De Santis que repetirà també en la pel·lícula de la propera setmana, L’argent, amb la qual tancarem aquest revisió.

En resum, un pas més en la foscor, en la desesperació. Si alguna cosa es pot dir de Bresson és que pocs directors a la història del cinema han estat menys condescendents amb l’espectador. Caldria haver-li preguntat allò que li solien preguntar a Fellini: per què no hi ha en el seu cinematògraf un petit “raig d’esperança”?

Encara em falten per veure les darreres pel·lícules del director, així que esperaré a veure-les per llegir els vostres comentaris. Per cert, com les heu vist? teniu els DVDs o coneixeu algun lloc on poder accedir als seus títols?

De moltes (10), n'hi ha edició en DVD i/o BD. També n'hi ha unes quantes a Filmin. En tres casos he hagut de recórrer a còpies que he trobat per Internet (al web rarefilmm.com). Les qualitats són variables.

Meravellosa un cop més LANCELOT DU LAC...No hi ha redempció possible,ja comentaré

https://64.media.tumblr.com/08eeab39...9f760205fe.jpg
El director més auster, minimalista i anticonvencional roda la seva versió de la història de Camelot.

En el primer pla veiem dos cavallers tenint la típica baralla medieval; un d'ells finalment és colpejat i cau mort, es mostra de la manera més senzilla, sense cap ornament visual que agradi al públic,al contrari, barroer.

Després dels crèdits, veiem que no és la història tradicional del Sant Grial, comença on acaba la llegenda. Els cavallers tornen desmoralitzats. Lancelot es culpa a si mateix i al seu adulteri amb Guinevere com la raó per la qual no es va trobar el tresor, la recerca d'ell va ser també la recerca de Déu.

LANCELOT fart de ser el millor.


LA REINE.



La reina no n'està convençuda, i demana el seu amor amb paraules que no tenen res d'extraordinari; no obstant això, el modus la fa insòlita i per mi inquietant,com bona part de la cinta.

Els cavallers son homes corrents als quals els manca alguna cosa.

Amor, Déu, una raó per viure ara que la recerca s'ha acabat.

Al torneig Bresson aplica un dels seus principis "donar alguna cosa per les orelles i després pels ulls, mai per tots dos"


No oblidar LES MANS.

L'únic rol tractat amb lluminositat és GAWAIN, sacrificat al final i perdonant tothom..semblant a C Laydu https://www.imdb.com/title/tt0042619/



RENUNCIA sempre..

L'aspror, el bosc, llocs inhòspits, desproveïts de luxe, el mateix vestuari de la reina sembla de teatre infantil com les corones reials,no hi ha Merlí pero no importa tenim la pagesa.


10/10

Iniciado por hannaben

L'estil ultranaturalista i anticonvencional de Bresson fa que les seves imatges siguin potents.Al torneig Bresson aplica un dels seus principis "donar alguna cosa per les orelles i després pels ulls, mai per tots dos"

Això d'ultranaturalista no ho veig. De fet, no la trobo gens naturalista (sense arribar als extrems de la versió de Rohmer), sinó molt esquemática, gairebé abstracta. Ara, anticonvencional sí, i molt.

Iniciado por hannaben

L'aspror, el bosc, llocs inhòspits, desproveïts de luxe, el mateix vestuari de la reina sembla de teatre infantil com les corones reials,no hi ha Merlí pero no importa tenim la pagesa.

De fet, tu mateixa destaques com d'artificiós és el vestuari i l'ambientació. No he viscut en l'Edat Mitjana, pero tampoc el so de les armadures no em sembla gaire realista. Ara, l'artifici no és per a mi cap problema, més artificiosa és la versió de Rohmer.



Per cert, dius que la llegenda arriba al seu final, però no és així. Queda fora tota la història de Perceval i la seva recerca del Grial. És interessant que Bresson decidís prescindir de la part més mística, ell tan proper al fenomen religiós, i centrar-se en la part més humana.

Ah no?¿ el espais naturals extrems,el torneig,els sorolls.
El final de Lancelot volia dir
No sé que té aquesta peli però per mi es hipnòtica.